El 8 d’abril de 2014, Veronique Lamazou-Duplan, professora d’història medieval a la Université de Pau, va pronunciar una ponència titulada Pratiques et usages de l'écrit de Gaston III dit Fébus. Culture et réseaux, centrada especialment en l’anàlisi de les signatures autògrafes del comte de Foix. Lamazou és la directora d’un programa de recerca pluridisciplinar en curs que estudia precisament les marques personals de l’escriptura i el poder al voltant de Gastó Febus. Les signatures personals de Gastó formen part d’un conjunt de marques d’individuació generades pel comte, entre les quals també es pot comptar la seva divisa (Febus avant) i les inscripcions realitzades en els castells o les monedes. A més, també cal tenir en compte les marques d’expressió de la individualitat presents en els llibres que Gastó va escriure o encarregar: en el Livre des oraisons i en el Livre de la chasse el comte prega i s’expressa en primera persona. 

Tot i així, la professora Lamazou es va mostrar partidària de considerar aquestes marques, més que no pas signes d’una història individual, elements d’una història personal incardinada en el si d’unes xarxes culturals i polítiques i d’uns codis socials determinats. És des d’aquesta perspectiva que va valorar els documents signats per Febus i la seva funcionalitat. La investigadora va oferir un balanç dels estudis realitzats fins ara sobre els documents signats amb el pseudònim del comte. Es tracta de documents força rars, atès que se n’han conservat molt pocs: només cinc amb la signatura autògrafa original, i deu en còpia. Els autògrafs estan datats entre 1361 i 1390. Lamazou va posar de manifest que les primeres atestacions de signatures autògrafes de sobirans són coetànies a les de Gastó: d’una banda, s’han conservat cinc cartes signades pel rei Joan II de França, de 1358; de l’altra, els primers documents signats per Carles II de Navarra són de 1360-1361. Així doncs, el cas del comte de Foix no és únic, però és de remarcar que sigui dels primers prínceps francesos a utilitzar una signatura personal. Lamazou va destacar que el que sí que és excepcional en el cas de Febus és que signi amb el seu pseudònim. 

Després d’haver contextualitzat l’ús de la signatura personal de Gastó III, la professora va destacar que el pseudònim s’encunya primer com a crit de guerra del comte (“Febus avant”). És mencionat per primera vegada el juny de 1358 a Meaux. La divisa guerrera també és original, atès que Gastó no pren el nom d’un heroi ni utilitza el seu llinatge sinó que adopta la denominació del déu de la caça. A continuació, Lamazou va analitzar la morfologia de les signatures autògrafes conservades. En primer lloc, va destacar que el que més crida l’atenció és la seva estabilitat formal en el període 1360-1390 i la seva cursivitat, signes de fluïdesa en la pràctica de l’escriptura. D’altra banda, dels documents signats amb pseudònim n’hi ha que tenen un caràcter intern (relacionats amb el govern de Foix-Bearn) i d’altres que són adreçats a poders externs. Lamazou va assenyalar que aquests darrers participen de la voluntat de Gastó de projectar el seu pseudònim i construir la seva fama. Finalment, també va fer notar que els actes signats per Febus són escrits en francès i en occità. Justament la poliglòssia és un dels aspectes més rellevants de l’activitat política i cultural del comte. Si bé la llengua materna de Gastó és el gascó i fou destinatari, per exemple, de les traduccions occitanes d’Albucassis i de l’Elucidari, Froissart testimonia que dominava el francès i Violant de Bar li escriu en català. Pel que fa als seus llibres, el Livre de la chasse fou escrit íntegrament per Febus en llengua d’oïl i fou enviat al duc Felip l’Ardit. En canvi, el Livre des oraisons inclou pregàries en francès però també en llatí. 

Al final de la seva exposició, Lamazou va relacionar part d’aquestes dades amb la preparació de la successió de Gastó a la fi de la dècada de 1380, atesa la manca d’un hereu legítim. Febus es lliura a una ofensiva diplomàtica que entre d’altres coses comprèn la circulació de manuscrits de les seves obres vers les corts de França i d’Aragó, o la gestació del seu mite mitjançant els seus contactes amb Jean Froissart i la promoció d’altres cròniques avui perdudes. En aquest sentit, la signatura autògrafa de Gastó en els documents és un element que contribueix a difondre la fama del comte. Per concloure la seva ponència, Lamazou va assegurar que malgrat tot cal relativitzar la singularitat del cas de Gastó Febus, atès que altres sobirans van desplegar una activitat política i cultural similar a la del comte de Foix.