Les definicions de Ramon Llull: entre lògica àrab i teories de la definició modernes és el títol de la sessió celebrada el dia 18 de gener de 2007. Alexander Fidora (Universitat de Frankfurt/ICREA-UAB) fa, en poc més d’hora i mitja, una descripció i una anàlisi minucioses de la teoria de la definició. El punt de partida, a mode d’introducció, és Aristòtil, que defensa quatre tipus de definició: 1) definició nominal; 2) definició per la causa; 3) definició del gènere i de les diferències i 4) definició per divisió. La definició aristotèlica triomfa a l’Edat Mitjana, no només en la lògica cristiana sinó també en la lògica àrab. Porfiri i els seus comentaristes opten per una definició descriptiva que fa fortuna en la tradició àrab. 

Per a l’estudi del desenvolupament de la teoria lul—liana de les definicions cal, en primer lloc, examinar el Compendium Logicae Algazelis. En aquesta obra de Llull, el beat mostra un interès molt viu per la definició, i la teoria de la definició que presenta és complexa. Per Llull, la definició té diversos components, ja que es coneix de tres maneres diferents el que és una cosa: 1) pel gènere, 2) per l’espècie i 3) pel signe (signum). A la Logica nova es troben les mateixes referències a la definició, sembla una versió comprimida del Compendium. Tot i així, Llull hi opta, a la Logica nova, per unes definicions descriptives que no segueixen el model tradicional d’aquest tipus de definicions: no es construeixen a través dels accidents i de les propietats, sinó a través dels actes propis i necessaris de la potència o del subjecte que li és coessencial. Per passar del Compendium a la Logica Nova, és necessari analitzar alguns fragments de l’Ars amativa, en què l’autor fa una distinció fonamental entre propietats essencials i accidentals, la qual cosa no trobem a la lògica aristotèlica ni a l’àrab. Així doncs, Ramon Llull adapta i supera el concepte tradicional de la definició descriptiva, quan s’adona de la potència de la definició descriptiva a través dels correlatius. Això porta Llull a fer una descripció dinàmica i coessencial. Amb tot, Llull no abandona les definicions tradicionals, sinó que les complementa amb el seu tipus de definicions. Nicolau de Cusa s’adona que la teoria lul—liana de la definició permet el coneixement no només de l’espècie, sinó també del mateix individu. 

Ja al segle XX, la teoria de les descripcions de Russell/Quine permet veure la importància de la teoria lul—liana. Russell afirma que una proposició amb una expressió descriptiva complexa no es refereix a res. Cal doncs, suggereix Russell, substituir les expressions descriptives per les definicions contextuals. Quine proposa reduir els noms d’una sola paraula a definicions contextuals, han de ser transformats en una descripció. En definitiva, la teoria de les descripcions de Russell/Quine s’assembla a la de Llull, hi ha una certa continuïtat.