Neus Ortega és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i becària de Formació Investigadora de la Generalitat de Catalunya vinculada al projecte Mimesi. El 20 de novembre va presentar l’article aleshores en curs d’elaboració «La valoració de Shakespeare a Dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura de Joan Andrés», un aspecte molt concret de la tesi que està preparant actualment, dedicada a l’aplicació del cànon neoclàssic en la literatuta de l’Edat Moderna dins l’obra enciclopèdica de Joan Andrés. Ortega va començar explicant la importància del teatre de Shakespeare a les poètiques, ja que la valoració crítica i el debat teòric al voltant de la seva obra permet entendre l’evolució de la percepció estètica moderna fins al Romanticisme. Aquesta recepció s’inicia a través de Voltaire a principis del XVIII i s’estén per Europa durant la segona meitat del XVIII. Coincideix, per tant, amb la reflexió sobre la validesa d’alguns preceptes classicistes. L’autor anglès es converteix en el centre d’una avivada polèmica entre els països reticents a la dramatúrgia shakespeariana (França, sobretot) i els països que en reivindiquen la qualitat literària (Alemanya, Rússia, Hongria). Dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura (1782-1799) reflecteix aquest interès i aquestes controvèrsies teòriques. 

Andrés valora l’estat de les literatures segons el criteri neoclàssic del bon gust, pel qual la literatura anglesa moderna es trobaria per darrere de la italiana, la francesa i l’espanyola. A diferència d’aquestes literatures, l’anglesa manté un seguit de trets medievals que l’aparten del bon gust, és a dir, del refinament literari aconseguit mitjançant la imitació dels autors de l’antiguitat grecoromana. Per Andrés, com per la majoria de neoclàssics, l’absència d’arrels clàssiques és un defecte majúscul. Però la literatura anglesa és “rústica” i “imperfecta”, també, per dos motius més: l’aparició de l’horror i la sang a escena i l’absència d’una trama sòlida, enginyosa i clara. Malgrat això, i malgrat que compta, fins al segle XVII, amb una llengua poc polida, és valorada molt positivament en determinats aspectes, ja que compta amb autors antics que encara es llegeixen i ocupa, per darrere de l’espanyola, la segona posició en l’antiguitat de l’eloqüència vulgar. Cal dir, a més, que no totes les qualitats que Andrés atorga a la cultura anglesa són paradigmàticament neoclàssiques: en valora, això sí, la profunditat de pensament en la filosofia i en les ciències exactes, però també la imaginació, la sublimitat d’alguns passatges concrets i les expressions enèrgiques d’un llenguatge capaç de mostrar la passió dels personatges. Andrés reclama aquestes darreres característiques, properes al Barroc (i allunyades, per tant, del neoclassicisme més estricte) sempre i quan no es cometin excessos. 

Paradoxalment, però, quan valora l’obra shakespeariana, Andrés es limita a retreure de manera sistemàtica els errors que el neoclassicisme atribueix al Barroc. Són aquests: 1) El trencament de les unitats; 2) L’estil afectat i ampul·lós; 3) La barreja d’elements tràgics i còmics; 4) La combinació de la mitologia clàssica amb altres personatges de ficció; 5) La manca d’ordre i regularitat; 6) La llibertat d’expressió i, com a conseqüència, la vulgaritat en les expressions i l’ús d’obscenitats, la introducció de personatges de moral baixa que s’expressen sense pudor i la falta de decòrum; 7) La manca de didactisme; 8) Un desinterès evident per la senzillesa i la transparència de les accions i una clara inclinació per les hipèrboles, les expressions forçades i les trames atapeïdes; i 9) La preferència per accions i actituds contràries a les dictades per la raó. Al marge d’enumerar aquests defectes, Andrés també els valora de més a menys importants. El trencament de les unitats i la barreja de personatges nobles i plebeus, per exemple, són irregularitats poc greus, mentre que la manca de decòrum, el desordre en la trama, l’estranyesa dels incidents i l’estil artificiós són considerats intolerables. 

L’òptica d’Andrés està connectada amb el seu discurs sobre l’origen i el progrés de la literatura. Des d’aquest punt de vista, el d’algú que pensa que la literatura evoluciona, considera que el teatre anglès i especialment l’espanyol, malgrat els defectes, van tenir un paper molt destacable en el desenvolupament del gènere, ja que van impulsar el naixement del teatre modern, que després acabaria de perfeccionar-se a França. Amb la intenció d’anivellar les dues literatures, atribueix al teatre anglès les mateixes qualitats i imperfeccions que a l’espanyol, i fa responsables les autoritats italianes i franceses de la mala fama del teatre peninsular, culpabilitzat d’haver fomentat i impulsat el mal gust de finals del XVI i principis del XVII. L’obra shakespeariana, en canvi, gaudeix de més bona fama, a causa, diu Andrés, del suport de la crítica anglesa i d’haver estat coneguda a Europa més recentment, a través de Voltaire i en un context teòric cada vegada més receptiu al temperament de l’autor anglès. Però per Andrés, que comença a percebre amb preocupació l’abandonament o l’evolució dels preceptes neoclàssics, Shakespeare és un autor de fama passatgera que no superarà el criteri del bon gust, una unitat formada per la veritat, la bellesa i la virtut. 

L’objectiu d’Andrés amb Dell'origine, progressi e stato attuale d'ogni letteratura és escriure una història de la literatura universal, tot i que en realitat només analitza exhaustivament les principals potències mediterrànies, que considera avantatjades en l’àmbit literari, artístic i científic, i les potències emergents anglosaxones (Anglaterra i Alemanya). En un primer estadi analític, compara aquestes potències en una època determinada i, com a resultat, classifica els millors escriptors en dues categories: els millors d’una literatura i els millors “universals” (europeus). Quan trasllada aquesta classificació a un estadi atemporal, conserva les mateixes categories: els escriptors excel·lents d’una literatura i, a partir d’aquest grup, els escriptors modèlics de cada literatura. Dins d’aquest darrer grup, divideix els autors modèlics dins de la seva literatura i els d’abast universal. Així, Gower és vist com un dels millors escriptors anglesos de la seva època, mentre que Shakespeare destaca entre els millors d’Europa. Ghaucer, Spencer, Milton, Waller, Dryden, Addison, Pope, Thomson i Young representen la literatura anglesa en el conjunt de la seva història literària, i, entre aquests autors, només Pope esdevé un bon model de fama universal. Considera, però, que no hi ha cap autor anglès mereixedor de convertir-se en un model adequat per a escriptors d’altres literatures. Aquest darrer grup tan prestigiós només és integrat per autors classicistes francesos (Corneille, Racine, Molière) i pels clàssics grecollatins com Homer, Virgili i Ciceró. 

La majoria de comentaris d’Andrés a propòsit de Shakespeare van dirigits a remarcar-ne i demostrar-ne els defectes, uns defectes que serveixen per exemplificar els errors que atorga a la literatura anglesa. A través de la comèdia Two gentlemen of Verona, per exemple, censura l’ampul·lositat i l’afectació d’estil i la barreja de personatges mitològics grecollatins amb els protagonistes de l’obra; a través de The Tempest rebutja l’ús d’obscenitats i l’aparició de personatges de moral baixa que s’expressen sense pudor; i mitjançant el El rei Lear posa de manifest les nefastes conseqüències de la falta de decòrum, per culpa del qual es mostren personatges mal definits, sense les característiques que els correspondrien. Aquest defecte també s’oposa al didactisme, un dels pilars dels neoclàssics, que entenien el teatre com un mirall de virtuts. Lògicament tampoc veu amb bons ulls l’explicitació —la sang, els ambients lúgubres, els esdeveniments funestos— del terror a escena, que considera un recurs fàcil per emocionar el públic, de la mateixa manera que qualifica d’extravagàncies les personificacions d’objectes i animals. Després d’enumerar i exemplificar tants defectes de l’obra shakespeariana, n’enumera tres mèrits: la sublimitat dels pensaments, les expressions enèrgiques i la naturalitat i la grandesa dels diàlegs d’antics herois. En aquest darrer aspecte considera l’autor anglès fins i tot superior a Corneille, pare del teatre francès modern. 

Finalment, Ortega va fer un repàs de les influències i les fonts bibliogràfiques utilitzades per Andrés, que té Voltaire com a referència constant. En l’anàlisi de la literatura anglesa, recull de manera explícita els seus judicis i n’explicita la bibliografia. A l’hora de valorar Shakespeare, tot i que segueix Voltaire de ben a prop, no fa explícites les seves opinions i només el cita quan vol remetre’s a fragments que ha traduït del crític francès. La resta de la bibliografia que fa referència al teatre de Shakespeare pertany a l’àmbit de la crítica anglesa: Pope, Rowe, Sherlock, Jones i Landsdowne. Andrés introdueix aquests autors per rebatre sistemàticament —i sovint sense exposar cap argumentació— la valoració elogiosa que fan de les obres de Shakespeare. Rebutja els elogis de Pope a Two gentlemen of Verona i els de Rowe a The Tempest, i tampoc pot estar d’acord amb Sherlock i Jones, que situen Shakespeare per damunt dels autors grecs i llatins. Amb aquestes valoracions, es fa evident que Andrés, que utilitza exemples poc coneguts i analitza les obres menys estudiades de Shakespeare, subordina el seu estudi sobre l’autor anglès a la valoració dels aspectes teòrics en el marc de la història crítica del teatre modern. Al capdavall, tot i no ser un crític neoclàssic estricte, Andrés compta amb més elements tradicionals que no pas innovadors, per la qual cosa Shakespeare, si bé no és considerat un autor menor, tampoc pot esdevenir modèlic, ja que no respon al cànon neoclàssic.