Simone Sari va exposar una part de la recerca que du a terme sobre la poesia lul·liana, precisament sobre la transmissió primigènia de l’obra en vers del beat, és a dir, la inclosa en el corpus de manuscrits anomenats de primera generació, seguint la terminologia proposada per Albert Soler. Una part important d’aquests manuscrits, sis en total, foren elaborats pel mateix copista, Guillem Pagès, de qui coneixem que fou col·laborador de Llull, que va copiar obres en prosa i en vers (de 15.557 vv. que suposa l’obra en vers del beat, en copià 2.634). Precisament, els manuscrits d’aquest copista presenten un seguit de característiques en la scripta que els fan especialment singulars respecte de la resta de la tradició. La revisió proposada per Sari inclou els manuscrits de primera generació, del s. XIV, i fins a l’anomenat cançoner lul·lià, el ms. 2017 de la segona meitat del s. XIV, conservat a la Biblioteca de Catalunya, que inclou deu obres de l’autor, a la manera d’un cançoner d’obres en vers, un conjunt rellevant de gairebé tota la producció en vers.

Sari va descriure i comparar algunes particularitats de la transmissió d’aquests manuscrits, fent atenció primer a les característiques codicològiques generals, com la composició material, la disposició del text i la decoració o il·luminació, diferències entre l’escriptura en vers i en prosa, estrofisme, la posició de la cesura, o de signes gràfics amb usos específics (com el punt, el trèvol o la barra obliqua). En resum, una comparativa de la mise en page i la mise en texte. I, segon, una anàlisi en detall, la microscòpia del text: presentà tot de casos singulars de sil·labació i mètrica, consideracions sobre la pronúncia de fonemes en relació amb la versificació, com ara dièresis, dialefes, sinèresis, sinalefes, elisions, afèresis, apocopes, rimes femenines, versos hipomètrics i hipermètrics, casos de lex Mussafia segons la interpretació d’aquesta llei de B. Spaggiari, tot d’aspectes que revelen una escriptura pròxima a la pronúncia, característica dels manuscrits copiats per Pagès (que copia les Regles Introductòries a la pràctica de l’Art demostrativa, Lo Pecat d’Adam, D’oració, o Aplicació de l’Art general).

Aquesta correlació, que presenta una gran homogeneïtat mètrica si s’aplica una lectura no tradicional com ja havia proposat Anna Fernàndez, revela un sistema únic d’escriptura que planteja interrogants, com ara si la poesia lul·liana remet als models de la mètrica mediollatina, per contrast amb la trobadoresca. La scripta fonètica, poc etimològica, dels ms. copiats per Pagès, que efectivament funciona per resoldre els problemes mètrics, podria correspondre a un sistema propi pensat per ser llegit. Altrament, l’escriptura podria reflectir un dictat, fet possiblement pel mateix Llull (en particular pel ms. de l’Aplicació). La proximitat de Pagès amb Llull en tot cas, el fet que podria haver treballat amb ell en primeres versions, apunta que cal seguir indagant en la seva figura, i fins fa plantejar la publicació de l’obra en vers copiada per ell, per la informació que aporta.

Arnau Vives