El dia 6 de maig Lourdes Soriano va tractar la Matèria de Bretanya a la Corona d’Aragó des d’un enfocament codicològic que aporta dades noves sobre la transmissió textual de les obres artúriques a la península ibèrica. Soriano va constatar que fins ara s’ha destacat el caràcter fragmentari de la tradició manuscrita i impresa de la literatura artúrica a la península, però que molts dels investigadors que se n’han ocupat han parlat d’èxit en la circulació d’aquestes obres. De fet, si s’apliqués el factor de conservació dels manuscrits baixmedievals segons els darrers estudis sobre el tema, s’obtindria que la quinzena de testimonis artúrics peninsulars conservats correspondria a una producció total aproximada de 225 exemplars, el 95% dels quals s’haurien perdut.1 Soriano indicà que, si bé els protocols notarials són una font d’informació sobre manuscrits, cal ser cautelosos amb les dades que se n’obtenen en relació a la literatura d’entreteniment, atès que els escrivans modifiquen els títols, agrupen les obres o no les reporten. Amb tot, l’estudiosa destacà les aportacions de tres autors que han documentat la presència d’obres d’entreteniment a les biblioteques medievals de la Corona d’Aragó: Cingolani per a Catalunya, Ferrer Gimeno a València i Hillgarth a Mallorca.2 Els tres estudis posen de manifest que hi ha pocs exemplars artúrics a les biblioteques. 

Però, quines característiques tenen els exemplars? Soriano exposà els resultats d’un estudi realitzat amb Gemma Avenoza, en el qual examinaren els manuscrits catalans medievals (s. XIV-primera meitat del s. XVI) des de la codicologia. La investigació permeté concloure que al llarg dels segles es produeix un canvi de format i de suport de l’escriptura paral·lel a la democratització de l’escriptura. Així, a) l’ús del paper augmenta al s. XV, mentre que decreix el del pergamí; b) al s. XIV predomina l’in-foli en lloc del quart, tot i que al s. XVI s’empren de manera més equitativa i c) al llarg d’aquests segles augmenta la disposició a una columna. Les dades coincideixen amb les dels manuscrits artúrics: 5 dels 15 testimonis peninsulars conservats (els més antics) estan copiats a doble columna, en pergamí in-foli, com el fragment català del Lancelot de Mataró. Tret de la Stòria del sant Grasal, els manuscrits catalans i castellans de la fi s. XIV i el s. XV s’han copiat sobre paper i, tot i que hi predomina la doble columna, es va abandonant progressivament, com succeeix amb el Tristany de Cervera. Crida l’atenció la disposició del Tristany català que va donar a conèixer Joan Santanach l’any 2010. Se’n conserven dos folis amb taques grosses d’humitat a la part inferior. El copista no respecta els marges i probablement no va formar part d’un volum enquadernat, perquè no està guillotinat; la paginació és alfabètica. Era un esborrany? 

Finalment, Soriano es basà en la classificació dels manuscrits peninsulars artúrics i tristanians per Lucía Megías en: a) manuscrits unitaris, com la Questa del Sant Grasal i el Lancelot du Lac de la BNE, que segurament circulà per Catalunya; b) fragments o membra disecta, entre els quals un nombre rellevant de testimonis catalans; c) manuscrits facticis o compilacions codicològiques, on només s’hi troba el Tristany d’Andorra i d) manuscrits miscel·lanis amb extractes d’obres artúriques, com les Profecies de Merlí de la BC.3 Pel que fa al segon grup, Soriano apuntà la destrucció de manuscrits arran de l’aparició de la impremta (que trunca la continuïtat de les tradicions catalana i portuguesa), el canvi de gustos dels lectors i la reutilització del paper. En canvi, els manuscrits unitaris, més ben conservats, van ser confeccionats al s. XVI o bé sortiren de la península per la compra de biblioteques en bloc. Quant als manuscrits miscel·lanis, els extractes artúrics s’han recollit juntament amb obres d’altres gèneres, segons el contingut. Per exemple, les Profecies es troben en una compilació de textos històrics i jurídics i figuren en una secció de textos profètics. L’agrupació del text amb unes obres determinades (no artúriques) seleccionades per unes característiques comunes, en condiciona la lectura. 

Al debat posterior, Lluís Cabré s’interessà per l’enquadernació d’aquests manuscrits medievals, a qui Gemma Avenoza contestà que en general tenien un relligat molt senzill. Lola Badia va preguntar sobre la conservació dels manuscrits artúrics francesos, molt més nombrosos. Soriano respongué que tant a Itàlia, on sobretot s’exhumen fragments d’arxius notarials, com al sud de França havia succeït el mateix que a la península, tot i que al nord s’havien preservat pel valor patrimonial que posseïen, vinculats a les biblioteques reials. Santanach volgué saber si a la tradició francesa no s’han conservat manuscrits més simples. Malgrat que Soriano ho va confirmar, també va matisar que havien estat copiats al nord d’Itàlia. De fet, els Lancelots de la península també comparteixen aquest origen; l’únic que podria haver estat copiat a la Corona catalanoaragonesa és el de l’Escorial. 

1 Eltjo Buringh i Jan Luiten Van Zaden, «”Charting the ‘Rise of the West’: Manuscripts and Printed Books in Europe», The Journal of Economic History, 69/2, 2009, p. 409-445. 

2 Stefano Maria Cingolani, «“Nos en leyr tales libros trobam plazer e recreation”. L’estudi sobre la difusió de la literatura d’entreteniment a Catalunya als segles XIV i XV», Llengua & Literatura, 4, 1990-1991, p. 39-127; María Rosario Ferrer Gimeno, «Presencia del ciclo artúrico en las bibliotecas bajomedievales de la ciudad de Valencia (1416-1474)», Revista de Literatura Medieval, 23, 2011, p. 137-152 i Jocelyn N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca (1229-1550), París: Éditions du Centre National de la Recherche Scientifique, 1991. 

3 José Manuel Lucía Megías, «Literatura cavalleresca catalana: de los testimonios a la interpretación (un ensayo de crítica ecdótica)», Caplletra, 39, 2005, p. 231-256.