Corinna Albert (Ruhr-Universität Bochum) a la seva sessió del seminari del 22 de gener va tractar de «La integració del diàleg, la poesia i el gravat a l’obra barroca de Carducho Diálogos de la pintura (1633)». La integració d’imatges en un text que hi interactua era un recurs ja utilitzat a l’edat mitjana, i Albert s’hi refereix com a intermedialitat. De la mateixa manera que funciona la intertextualitat pel que fa a textos, la intermedialitat és la interrelació entre els diferents medis; en aquest cas, text i imatge. L’objectiu de la sessió era veure quina forma d’intermedialitat presenten els Diálogos de la pintura i quina funció té al text. 

L’autor del diàleg amb emblemes, Vicencio Carducho (1576-1638): pintor i poeta d’origen italià i resident a Madrid, era un artista molt apreciat a la seva època, el 1609 va arribar a convertir-se en pintor del rei. Els seus Diálogos de la pintura s’han de vincular amb la discussió sobre les arts i les ciències a l’edat moderna, quan la pintura no formava part de les set arts liberals. L’interès dels pintors per convertir la pintura en una art liberal es justificava pels diversos beneficis econòmics i socials que proporcionava la inclusió. 

El diàleg és el gènere que va triar Carducho per reclamar la importància de la pintura. Es tracta d’un gènere apropiat, perquè li permetia superar el tractat acadèmic utilitzant estructures narratives pròpies de la ficció. En la ficció els diàlegs reporten vuit dies de conversa on els interlocutors parlen de la relació entre la pintura i la poesia i molts altres temes. El text és valuós no només per la informació que aporta de la pràctica i tècniques de la pintura a l’època, sinó també per la forma narrativa: al final de cada diàleg, Carducho hi inclou un poema i una imatge. Amb aquesta imatge l’autor matisa o reforça les idees que s’acaben d’articular al diàleg, afegeix una dimensió significativa més. És aquí on entra en joc la intermedialitat, que Corinna Albert analitza més profundament en el diàleg quart. 

Carducho dedica el diàleg quart a parlar de la relació de la poesia i la pintura. La conclusió del diàleg és que no n’hi ha una que superi l’altra; al gravat del final, però, hi ha una representació al·legòrica de pintura i poesia i, al costat d’altres atributs, les dues arts sostenen una paleta. A més, la pintura és l’única que té el cap alat, símbol de les arts liberals. Aquestes dues circumstàncies doten el diàleg d’una dimensió significativa nova, ja que el que defensa Carducho en realitat és la preeminència de la pintura sobre la poesia. 

Per concloure, Albert, exposa el concepte de la contraposició performativa, que consistiria en el fet que Carducho defensa la superioritat com a art de la pintura des de l’escriptura, la qual cosa el dota de prestigi. També recorda la importància del text, el qual no ha estat treballat des de la vessant literària: cap altre diàleg il·lustrat espanyol tracta de la relació entre la poesia i la pintura al Siglo de Oro. Els Diálogos de la pintura superen els límits del gènere del diàleg i el simple tractat acadèmic, són una obra artística amb pròpia capacitat estètica; són, per tant, art que tracta d’art i que conté art.