You are here
«La cacera i la cuina de la llebre a l’edat mitjana»
Xavier Renedo, de la Universitat de Girona, va començar la sessió del 17 de gener de 2008, La caça i la cuina de la llebre a l’edat mitjana, comentant la importància de la caça a l’edat mitjana: era una activitat propera i valorada, representant d’un món de vida cortesana i cavalleresca. A l’edat mitjana, no només caçaven els reis i els nobles; també ho feien els pagesos, els plebeus i alguns burgesos, tot i que no amb les mateixes intencions ni els mateixos mitjans. Mentre els primers caçaven per plaer i per esbarjo, els segons ho feien per alimentar-se o vendre la carn i la pell. La caça era una activitat moralment valorada, molt recomanable per a reis i nobles per mantenir l’equilibri emocional i psicològic, sempre que fos una caça noble. Al costat d’això es troba la prevenció de l’església contra la caça més salvatge i sangonosa. Un dels exemples més importants de la valoració positiva de la caça és Gaston Febus, que en el seu Llibre de la caça presenta aquesta activitat com a bona per al cos i l’esperit, ideal per combatre l’ociositat. La importància de la caça per als nobles es veu en la quantitat de recursos que hi dedicaven: falcons, gossos, personal dedicat a la cura d’aquests animals (falconers i guardians dels gossos de caça), reserves destinades a la caça domèstica (realitzada en llocs tancats preparats amb aquesta finalitat, exclusius per a la noblesa, on es deixaven anar les llebres per caçar-les després).
Renedo ha posat l’exemple més il·lustratiu d’aquest fenomen: Joan I, el rei més apassionat per la caça. L’anònima crònica del seu regnat i la correspondència del rei són testimonis d’aquesta passió: s’hi registren continus intercanvis de peces entre Joan I i altres reis i nobles, i encàrrecs de compra de falcons. Joan I es preocupava de conèixer els seus animals, disposava de molts gossos de caça diferents, dedicava molt temps a aquesta activitat i, fins i tot, esdevingué un expert en veterinària i en la cura de falcons.
A l’edat mitjana, la llebre era un dels animals més ben valorats pels caçadors. Ara bé, malgrat això no apareix gaire en els receptaris medievals conservats ni tampoc en els àpats de la noblesa. Per explicar aquesta contradicció, Renedo planteja una hipòtesi que atribueix el poc valor de la llebre en la cuina medieval a la mala fama que li donaren els metges. Les corts eren plenes de metges, que s’ocupaven de la salut dels prínceps (per tant, de la seva dieta) i hi tenien un pes important. I la llebre tenia molt poc prestigi entre els cercles mèdics, ja que, segons els seus criteris (que analitzaven la composició dels animals comestibles segons la combinació dels quatre elements bàsics i les qualitats associades), era nociva, generava malenconia i agreujava determinades malalties. Per tant, no era gens aconsellable per a la taula d’un príncep (en canvi, sí que formava part de la dieta de les classes camperoles). La influència de la medicina, doncs, hauria contribuït a la progressiva desaparició de la llebre dels receptaris i els menús de les corts.