Joan Requesens (Universitat de Barcelona) va presentar a la segona sessió del seminari, el 26 de novembre, l’Estudi de les Sibil·les de Joan Lluís Vives; la ponència partia de la seva actual recerca, dedicada a l’estudi de les fonts que manejava Vives i la seva classificació. L’objectiu de la sessió del seminari, doncs, era identificar, a partir del Comentari a La ciutat de Déu de Sant Agustí, com treballava Vives en relació a les sibil·les (de quines fonts n’extreia la informació) i què en pensava. L’obra forma part dels llibres de joventut de Vives: escrita entre el 1521 i el 1522, fou Erasme qui li encarregà l’edició crítica de La ciutat de Déu, de la qual només en va completar divuit capítols. 

Pel que fa a les fonts d’aquest Comentari, Requesens va advertir que Vives demostra un control molt elevat dels continguts, ja que en cap cas es limita a transmetre el que només ha trobat en una font i, a més, sempre cita sobre el que ha pogut llegir ell mateix. Malgrat aquest domini, la informació que transmet al text final sobre aquestes fonts és molt poca, anota simplement autor, obra i, en el millor dels casos, capítol. 

En relació a la segona pregunta, què en pensa de les sibil·les?, Requesens va afirmar que no queda gens clar què accepta i què no de la tradició: sabia que n’hi havia moltes i que la classificació no podia dependre ni de l’època ni del lloc. Un indici del que en podia pensar és el següent: Vives edita i comenta un poema acròstic que també havia comentat Agustí. En el seu comentari, el valencià cita Ciceró per referir-se al fet que el poema és més obra d’un estat d’ànim atent que no embogit. Vives no explicita clarament que hi estigui d’acord, però situa la cita a l’inici del capítol; la qual cosa ens dóna pistes, segons Requesens, de l’humanisme de l’autor. Al costat d’aquest exemple, Joan Requesens en va aportar d’altres de l’omissió de qualsevol referència sobre la intervenció divina en la composició dels poemes atribuïts a les sibil·les, intervenció de la qual sí que en parlava Sant Agustí. La inspiració, en el comentari de Vives, sempre queda en un segon terme; com en l’exemple en què, citant Dionor, Vives no nega la força divinatòria de la filla de Tirèsies, simplement no en diu res mentre es refereix, però, a l’educació que va viure. 

Es fa pal·lesa al Comentari a La ciutat de Déu la mirada racionalista de Vives: tal com diu al Comentari mateix, ha esporgat el text i ha utilitzat el sentit comú a l’hora d’editar el llibre de Sant Agustí. Tal i com va remarcar Requesens és a les obres de joventut com aquests comentaris on Vives mostra una més marcada actitud racionalista. En aquest cas concret, l’autor no s’atreveix a desmentir Sant Agustí però sí que insinua afirmacions en contra, la qual cosa ja el va relegar a ser una de les seves obres menys conegudes.