La primera sessió del SLIMM del curs 2008-2009 va anar a càrrec d’Elena Pistolesi, de la Universitat de Trieste. La sessió, que portava el títol «Il corpus lulliano: fra tradizione e traduzione», es va dedicar a la relació entre tradició i traducció en l’obra de Ramon Llull. 

La tradició de l’obra de Llull ofereix molts motius d’interès, més enllà del fenomen de la traducció a l’edat mitjana. Entre les particularitats de la tradició lul·liana, hi trobem, per una banda, el gran nombre de llengües implicades en la tradició (català, llatí, àrab, occità, italià, castellà) i, per l’altra, el fenomen de l’autotraducció, excepcional en l’Europa medieval. Traducció i tradició es connecten estretament en Llull. La traducció es concep com com a sistema de conservació, difusió i promoció de la pròpia obra, com a part d’un projecte complex de fundar una tradició textual pròpia i, així, proposar l’Art com a autoritat alternativa. 

La llengua prevalent del corpus lul·lià és el llatí. Només una petita part de les obres presenta una doble tradició catalana i llatina o una tradició només catalana. Això porta a plantejar-se el problema de quina és la llengua original d’aquestes obres. És fonamental establir la procedència o precedència d’una versió o una altra en les obres amb doble tradició. Pistolesi ha analitzat aquest problema, i per fer-ho s’ha basat en les hipòtesis dels editors de les obres publicades a la ROL (Raimundi Lulli Opera Latina). Ha classificat les obres cronològicament en períodes i els resultats que ha obtingut conclouen que hi ha períodes en què predomina la tradició llatina (el llatí com a llengua original, a vegades només amb testimonis llatins), i fases en què el català és majoritàriament la llengua original. Hi influeix el lloc on es componen les obres. Per exemple, les obres produïdes a Montpeller són escrites originalment en català, o les obres escrites a Messina i a Tunis, de l’últim període (1313-1315), tenen majoritàriament una tradició llatina. També s’ha de tenir en compte el gènere de les obres, que en determina igualment la llengua original (per exemple, les obres sobre l’Art tenen fonamentalment una tradició llatina, tret de poques excepcions). 

Els editors de les obres de Llull, han proposat arguments diferents per defensar les seves hipòtesis davant d’obres amb una tradició bilingüe o en què només s’han conservat manuscrits en una de les dues llengües. També han utilitzat diversos criteris per resoldre la qüestió de la llengua original (com l’abundància de testimonis en una llengua respecta a l’altra, o la presència de catalanismes en una obra en llatí). Segons Pistolesi, és important que, en editar una obra d’aquestes característiques, es tingui en compte el valor del context (el lloc on ha estat escrita l’obra o el tema que tracta), però a aquest s’hi ha de sumar necessàriament una interpretació correcta de les dades textuals. 

Pistolesi ha centrat la qüestió en la traducció interlingüística, és a dir, d’una llengua a una altra. Però en Llull, la traducció com a estratègia de promoció d’una tradició pròpia alternativa inclou també l’anomenada tradició intralingüística, de la qual Pistolesi parla al final de la sessió. Es tracta de compendis i comentaris que Llull escriu (o fa escriure) sempre a obres didàctiques, associades a l’Art, que responen a una exigència didàctica i al tractament de l’Art com a autoritat. És en el marc de la promoció de l’obra de Llull a través de les traduccions, dels seus deixebles i d’altres sistemes, que el fenomen excepcional a l’edat mitjana de l’autotraducció (i la traducció compulsiva) en Llull té un sentit.