El llegat de Ramon Llull arriba al segle XX per canals diversos: l’esoterisme alquímic i pansofista, les diverses branques del cristianisme militant, i els intel·lectuals pioners de les narratives nacionals catalana i espanyola, troben en el filòsof medieval un referent fundacional sobre el qual reivindicar la immemorialitat de les seves respectives creences i afermar la vitalitat dels seus plantejaments. Inclassificable, però vinculat a totes aquestes tradicions, J. V. Foix impulsa en l’obra poètica i periodística l’esperit de recuperació, promoció i actualització o defensa del pensament de Llull. Amb tècniques diverses, el poeta entortolliga la proposta creativa pròpia, la “investigació en poesia”, amb l’Art lul·liana, i posa en pràctica un exercici interpretatiu que dura quasi seixanta anys. Els tres grans àmbits d’aquesta recepció creativa de l’Art són l’exemplarisme, la cosmovisió unitària i jerarquitzada, i la reunió de teoria i pràctica, que Foix detecta tant en els mots com en els fets de Llull. A partir d’evidències textuals conegudes i d’altres que han rebut poca atenció crítica, proposo aprofundir en dos aspectes de la lectura i la interpretació de Llull fetes pel poeta. Per una banda, pel que fa a la configuració d’un compromís poètic i escriptura personals, i, en segon lloc, pel que fa a la recerca d’orientació metafísica i religiosa que es desprèn del propòsit de la investigació en poesia.