La sessió del 4 de desembre va anar a càrrec de Francesc Massip, catedràtic d’història del teatre català a la Universitat Rovira i Virgili, que va parlar d’«El Cant de la Sibil·la». En primer lloc, va resseguir els orígens de la tradició dels oracles sibil·lins i la seva cristianització. A l’edat mitjana la profecia de la Sibil·la d’Eritrea sobre l’adveniment de Crist (els versos del Iudicii signum que recull Agustí d’Hipona a la Ciutat de Déu) es va integrar en l’acte litúrgic de la nit de Nadal, juntament amb altres profecies paganes, i va anar adquirint un caire més teatral, com testimonia l’Ordo Prophetarum. Massip va parlar breument de la presència de la versió llatina del Cant de la Sibil·la en l’àmbit romànic i es va centrar en la presència d’aquest monòleg dramàtic cantat en l’àmbit català. Va presentar les diverses versions catalanes que es conserven del Cant de la Sibil·la a Barcelona, Vic, Girona, la Seu d’Urgell, Palma o l’Alguer. 

No va entrar en detalls sobre les relacions textuals de les diverses versions, però en va destacar les característiques principals (extensió, motius temàtics i dades sobre la seva representació i contextualització). A partir de les dades sobre la versió més antiga que es conserva del Cant, copiada en un manuscrit de Sant Andreu del Torn del segle XIII, i la del Lectionarium de la Catedral de Barcelona (s. XV), va assenyalar la possible vinculació del Cant amb rituals de defunció i va destacar la semblança entre la figura de la Sibil·la amb l’espasa i les figures paganes de les Parques, concretament amb Àtropos, la que posava fi a la vida i, en alguns casos, era representada amb una espasa. Finalment, va parlar breument de la tradició de representació del Cant de la Sibil·la en terres catalanes després del Concili de Trento (a Mallorca, amb nens, i a l’Alguer) i va destacar la tasca de recuperació de les versions medievals del Cant de la Sibil·la que s’ha portat a terme en els últims anys i que ha permès recuperar-ne la representació en diverses esglésies catalanes.