El dia 8 d’octubre de 2103 Gemma Pellissa Prades, aleshores doctoranda del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, va presentar la ponència titulada De miserables llàgrimes i piadosos sospirs. Panorama de la ficció sentimental catalana del s. XV. Pellissa va presentar els resultats de la seva tesi doctoral, La ficció sentimental catalana de la segona meitat del s. XV, dirigida per la Dra. Lola Badia i defensada el desembre de 2013 a la Universitat de Barcelona. A la primera part de la sessió, la ponent va oferir una caracterització del fenomen de la ficció sentimental catalana i va presentar el recorregut metodològic que ha seguit per censar, analitzar i caracteritzar les obres que expliciten aquesta moda literària a l’àmbit català. En primer lloc, va presentar un estat de la qüestió sobre la matèria i va mostrar els referents i les diverses etiquetes i definicions de què s’ha servit la crítica contemporània per caracteritzar el fenomen literari de la ficció sentimental en l’àmbit hispànic i, sobretot, en l’àmbit català. En segon lloc, va definir els criteris amb els quals ha delimitat els trets caracteritzadors de les obres i ha establert el cens de ficció sentimental catalana, que tant inclou textos originals com traduccions, textos de ficció com debats epistolars, textos en vers com en prosa, i autors bilingües (negligits per la crítica castellana). Es tracta d’obres en les quals es teoritza sobre l’amor, predomina l’expressió de sentiments i s’utilitzen recursos com la primera persona, l’al·legoria o l’epístola i la imatgeria sentimental. Per últim, la ponent va mostrar les relacions existents entre els autors del corpus estudiat i va emfasitzar la centralitat de la figura de Pere Torroella en la gestació d’aquesta moda literària, cultivada i difosa sobretot en entorns cortesans i tertúlies literàries. 

En la segona part de la sessió, Gemma Pellissa va presentar alguns dels gèneres i dels títols més representatius del corpus de ficció sentimental catalana i va acabar amb unes observacions pel que fa a l’evolució d’aquest fenomen literari i al seu auditori. Va mostrar, en primer lloc, les diverses formes en què es concreta un dels gèneres més importants del cens, l’epístola: en forma de cartes entre enamorats en les quals aquests expressen els seus sentiments, en forma de debats epistolars entre escriptors (en català i/o castellà) en els quals es discuteixen qüestions generals sobre l’amor i la casuística amorosa, i en forma de carta integrada en una narració més àmplia (és a dir, com a recurs en la faula de ficció). En segon lloc, va caracteritzar els textos que formen el conjunt més representatiu del corpus, la ficció narrativa. Es tracta d’obres, en vers o en prosa, escrites per figures com Joan Roís de Corella, Francesc Alegre, Francesc Moner i Francesc Carròs Pardo de la Casta, que en alguns casos han estat poc estudiades per la crítica. A continuació, la ponent va mostrar com, a partir de l’anàlisi del desenvolupament dels recursos i dels temes en el corpus estudiat, és possible traçar una evolució del gust literari de la ficció sentimental, que es comença a gestar a finals del segle XIV, assoleix la plena consolidació com a moda a la segona meitat del segle XV i s’esgota a mitjan segle XVI, com mostren paròdies com Les estil·lades i amoroses lletres o La Celestina. Finalment, Pellissa va assenyalar el caràcter mixt del públic d’aquesta moda literària i va remarcar la importància de tenir en compte les declaracions d’intenció dels autors de cada text per definir el públic potencial de cada obra en particular i de la ficció sentimental en general.