Síntesis de les ponències

Claudi Aventín / Ricard Novell [Aran Culturau]

Cartografia e excursionisme

Era cartografia francesa a partir deth s. xvii se dedique a arremercar tota era cadia pirenenca in extenso, sustot coma interès militar, en tot enviar tanben as prumèrs topografs a realizar es prumères tors geodesiques ath temps qu’inventen er orograf e conquisten era màger part des tucs des Pirenèus, damb era neishença deth Pireneïsme e er excursionisme entre es sègles xviii e xix.

Ei ua vedença des peonèrs pirenencs, tant cartografs coma escaladors e montanhaires en generau, que documentèren, fotografièren e publiquèren es prumères guides des Pirenèus.

 

Aitor Carrera (Universitat de Lleida / Càtedra d’Estudis Occitans); [aitor.carrera@filcat.udl.cat]

Unitat i diversitat de l’aranès: geolingüística i geoparemiologia

Sabem que l’aranès és gascó. Però sovint no s’ha determinat adequadament el tipus de relacions que el conjunt de parlars occitans de la Vall d’Aran mantenen amb les varietats lingüístiques territorialment immediates. D’ençà de la tesi de Bec, acceptem que cal incloure allò que anomenem aranès en el gascó pirinenc oriental, etiqueta que agrupa els parlars de l’Alt Comenge (a l’Alta Garona), de Varossa (al departament dels Alts Pirineus) i del Coserans (a l’Arieja). Però també és cert que nombrosos treballs han fet interpretacions absolutament esbiaixades de les afinitats que alguns dialectes aranesos presenten amb les varietats occitanes parlades a l’altre costat de la frontera estatal, cosa que també ha conduït a interpretar deficientment la mateixa diversitat territorial del gascó parlat al sud de Pònt d’Arrei, i fins a veure-hi un dialecte prou unitari amb unes quantes particularitats locals. Amb dades d’enquestes dutes a terme durant els darrers quinze anys per tota la geografia aranesa i el Comenge immediat, farem una aproximació als fets dialectals més interessants de l’aranès, corregirem o matisarem algunes dades de treballs anteriors, i mirarem de posar en evidència que els afers paremiològics també són un factor que cal tenir en compte a l’hora d’estudiar la variació diatòpica a la Vall d’Aran.

 

Josep del Rio (Doctor per la Universitat de Barcelona); [josepdr@hotmail.com]

Ressons bascons a la toponímia d’Aran

Hom pretén encetar una reflexió crítica sobre l’origen d’alguns topònims majors de la Vall d’Aran d’etimologia incerta. En alguns casos, la fesomia del topònim ens remet a antigues arrels bascones que existeixen en l’èuscar d’avui dia i que se’ns revelen força transparents; en alguns altres, es tracta d’arrels fosques i difícils de relacionar. Així, per exemple, és prou acceptat que el nom d’Aran remet al basc haran ‛vall’ i que, per tant, Vall d’Aran és un pleonasme si ens atenim a la seva estructura semàntica ‛Vall de Vall’. Al costat d’aquest topònim, però, n’hi ha d’altres no tan coneguts que també semblen estar relacionats amb l’antic dialecte bascó de la zona, com ara Arròs, format sobre l’arrel harri ‛pedra’ i que pot haver significat ‛tartera’; o Bossòst, la forma medieval del qual ens fa pensar en una arrel belaza ‛herbassar’, que hauria fet referència als seus prats.

 

Roger Ferran Baños (estudiant de la Universitat de Barcelona); [roger_ferran@hotmail.com]

L’aranès i el “gardiol”. Estudi de dues comunitats perifèriques de l’occità

L’exposició té l’objectiu de comparar la situació i les característiques fonètiques de l’aranès i del gardiol, dues varietats occitanes situades als extrems de l’esfera occitana. La primera és l’única que penetra en territori administratiu espanyol, i l’altra és el resultat d’una exportació de l’occità cisalpí (varietat parlada a l’Estat italià).

Es pretén posar un èmfasi especial en el gardiol, una realitat força desconeguda, amb poc més de 300 parlants, i molt particular dins l’àmbit occità, a causa del seu aïllament respecte del contínuum dialectal d’aquesta llengua durant mig mil·lenni, així com de la influència secular exercida pel seu context italoromànic meridional.

 

Xavier Gutiérrez; [ciskoc@gmail.com]

Lengua, territòri e poesia (1912-2012): eth desencantament d’un paisatge

Era intervencion vò èster ua passejada pera poesia aranesa des sègles xx e xxi, de Jusèp Condò enquias poètes contemporanèus, entà verificar quina a estat era evolucion ena vision “emocionau” deth territòri ath long de cent ans e per qué, de man en man qu’auem “progressat” coma societat, mo n’auem desencantat: atau, çò que prumèraments ère era fascinacion peth paisatge en forma de vantaments poetics, a compdar d’un cèrt moment ven desencantament.

 

Xavier Lamuela (Universitat de Girona); [xavier.lamuela@udg.edu]

“Eth bon us”: pel cultiu de les virtualitats expressives de l’aranès

És ben conegut que els plantejaments d’intervenció sobre la forma lingüística es poden polaritzar en dues perspectives diferents: la que es preocupa essencialment per la selecció i la fixació d’una llengua normativa i la que es proposa l’estabilització d’una llengua plenament funcional mitjançant l’atenció al seu cultiu [J. V. Neustupný (1970): “Basic Types of Treatment of Language Problems”, Linguistic Communications 1, 77-100]. La primera perspectiva sol partir de la creença ingènua que existeixen formes de llengua intrínsecament correctes i criteris objectius que permeten de reconèixer-les i fixar-les. La segona té en compte la complexitat dels usos reals i busca i promou els recursos necessaris per a la consolidació d’una diversitat funcional que respecti els usos col·loquials i alhora asseguri el funcionament autònom, creatiu i eficaç de la llengua de la literatura, dels mitjans de massa i dels diversos registres expositius. En el cas de l’occità en general i de l’aranès en particular, només aquesta manera de procedir pot assegurar l’ús satisfactori d’una llengua en què és impossible revitalitzar el sentit lingüístic cada cop més migrat dels usuaris amb l’instrument limitat d’un model rígidament normatiu. Cal partir de recerques de camp i d’estudis de corpus, com a primer pas del treball que posi en circulació, potenciï i adapti els recursos tradicionals de la llengua.

 

Jèp de Montoya e Parra (Conselh Generau d’Aran, Institut d’Estudis Aranesi); [j.montoya@aran.org]

Passejada pels textos fets en aranès a través del temps

Presentació del VADEMECUM ARANENSE, que és una compilació de textos heteròclits escrits en aranès des del darrer terç del segle xii (el primer autor és Amanieu de la Broquere, que va néixer cap al 1160) fins a finals del segle xx. És una antologia capaç de donar a conèixer quina ha estat l’evolució de la llengua occitana, aranès a l’Aran, durant tot aquest temps i l’evolució que ha experimentat la Vall d’Aran i les seves institucions, la seva estructura social i la seva història, dins de la mateixa vall i en relació amb el seu entorn. Entre línies s’hi pot analitzar el pensament aranès, sempre que s’hagi expressat en aquesta llengua.

 

Xavier Moral (Direcció General de Política Lingüística, Generalitat de Catalunya); [xmoral@gencat.cat]

Aspectes de la llei 35/2010 de l’occità

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 reconeix l’occità com a llengua oficial a tot Catalunya. Amb posterioritat, el Parlament català va aprovar la Llei 35/2010 d’1 d’octubre de l’occità, aranès a l’Aran, com a desplegament bàsic per llei de l’oficialitat declarada de l’occità (article 6.5 EAC). Aquesta llei, doncs, estableix un marc normatiu innovador en el reconeixement jurídic d’una llengua regional o minoritària, tota vegada que estableix una cooperació institucional entre governs (Generalitat – Conselh Generau d’Aran) també innovadora. L’aproximació al contingut de la llei vol posar de relleu els aspectes jurídics principals de la Llei 35/2010, com també els aspectes i beneficis per a la llengua occitana que se’n poden derivar, de la seva aplicació, des d’una perspectiva lingüística, social i de drets de les persones.

 

Jordi Suïls (Universitat de Lleida / Càtedra d’Estudis Occitans); [suils@filcat.udl.cat]

La vida social de l’occità aranès

És una veritat repetida que l’àmbit aranès es troba en un encreuament de fronteres administratives i orogràfiques. La continuïtat cultural entre Aran i la resta de territoris occitans i la discontinuïtat social que suposen els contrastos interestatals són dues realitats que poden ser vistes com a paradoxals però que són una i altra ben patents, i ho són també els seus reflexos lingüístics: l’occità aranès mostra particularitats, per exemple en el seu grau de vitalitat. La diacronia sociolingüística explica aquesta situació peculiar, i els testimonis que en podem donar connecten de vegades amb la dinàmica ideològica i cultural de la construcció d’un estat homogeni.