You are here

Vida i obra de Lluis d'Avinyó

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Thursday, 26 April, 2007 - 19:30
Programa: 

El 26 d’abril de 2007, Montserrat Galí, becària de doctorat de la Universitat de Girona, va presentar els resultats del seu treball de recerca: Vida i obra de Mossèn Avinyó, orientat a contribuir a l’estudi sobre la producció literària a la cort dels Trastàmares aragonesos especialment a partir de la segona meitat del segle XV, a la cort de Joan II. 

Quant als aspectes referents a la vida de Lluís d’Avinyó, el Cancionero de Vindel i el Dietari de la Diputació ajuden a situar Mossèn Avinyó en la cort de Joan II. La recerca als arxius ha permès ubicar-lo en un període que va des de 1439 fins passat el 1479 (al servei dels reis Catòlics), concretament els documents han facilitat establir-lo al Penedès i a Tarragona al voltant de la dècada dels 40, en l’ambient cortesà on es troba, entre d’altres, el poeta Pere Torroella. 

Galí delimita l’entorn d’Avinyó a través de la possible relació amb altres personatges de l’època com ara Pere Antoni de Rocacrespa, cavaller, algutzir i familiar de Joan II i a qui s’encarreguen missions importants al llarg dels anys 60; Joan d’Íxar; Francesc de Pinós; Bernat Çapila; Bernat Fivaller; la ‘viuda de Ribes’, que apareix elogiada al poema “Ribas soys que derribáys”; o la dama Cardona, lloada al poema “S’invega fos morta tornar’a rebiure”... Així mateix, se l’associa, per exemple, amb un cercle literari a Tarragona, en què es troba Pere d’Urrea, arquebisbe d’aquesta ciutat i germà del poeta López Ximénez de Urrea. Pel que fa a l’obra d’Avinyó, el poeta és autor de 22 poemes, 14 en català i 8 en castellà, repartits entre el Cançoner de París o Cançoner d’obres enamorades (hi trobem 10 poemes en català i està identificat com a J, segons la terminologia de Mussafia) i el Cancionero de Vindel (8 poemes en castellà i 4 en català i conegut com a NH2/T, segons la tradició castellana/segons Mussafia). El Cançoner K és una còpia de J, i només hi trobem la tornada d’un poema d’Avinyó. D’aquests cançoners, Galí bandeja aquella informació de fàcil accés i comenta només algunes dades destacades d’aquelles que es desprenen del seu estudi. Això és, primerament, el fet que al manuscrit J hi aparegui el terme ‘mossèn’ per fer referència a Avinyó (denominació utilitzada a partir de 1461) fa reconsiderar la data exacta del manuscrit. En segon lloc, el ms. K és una còpia o un esborrany de J, i únicament conserva la tornada de l’últim poema que conté J, “Tots mos delits en punt volguí perdre”, i respecte del qual no presenta cap divergència. 

Per acabar, Montserrat Galí analitza les principals referències literàries d’aquest poeta. Per exemple, Avinyó utilitza el decasíl—lab amb cesura tan recurrent en Ausiàs March i fins i tot en parafraseja alguns versos. Juan de Mena, i en grau menor Jordi de Sant Jordi, són també alguns dels autors que mossèn Avinyó pren com a referència en les seves obres.