You are here
«Trobadors catalans: per a una història crítica»
La sessió del 13 de març de 2008 va tenir com a convidada Isabel de Riquer, de la Universitat de Barcelona, que va parlar de Trobadors catalans: per a una història crítica, visió de conjunt dels trobadors catalans que conforma el primer capítol de la Història Crítica de la Literatura Catalana, dirigida per Albert Hauf i pendent de publicació. El primer volum d’aquesta sèrie està dedicat a la Literatura Catalana Medieval: els trobadors catalans; Ramon Llull; Arnau de Vilanova; les quatre grans cròniques; la lírica entre els trobadors i Ausiàs March; les razos en vers; la literatura religiosa i moralitzadora: Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Anselm Turmeda; l’humanisme a Catalunya: Bernat Metge; La novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc; Jaume Roig; Joan Roís de Corella i el teatre medieval. A Catalunya, la lírica trobadoresca es veu representada de manera més compacta, contínua i perllongada que a França i a Itàlia. La presència dels trobadors i la composició de determinades cançons a les corts hispàniques i europees continuen sent objecte d’interès dels historiadors medievals. Els estudis iniciats per Milà i Fontanals foren continuats des de diversos plantejaments per altres estudiosos com ara Nicolau d’Olwer, Rubió i Balaguer, Riquer (Martí de Riquer, en aquest cas), Beltran, Asperti o Cabré. Després d’aquesta breu introducció, Riquer destaca la qüestió, en contínua revisió, dels límits de la literatura trobadoresca. Dit d’una altra manera, el problema que suposa determinar quins poetes formen part de la literatura trobadoresca i quins no. Un altre aspecte que ha de ser reconsiderat a partir de les aportacions, encara en premsa, de diversos estudiosos és la relació entre Catalunya i Occitània al segle XIV. La situació cronològica de la literatura trobadoresca és també un punt important a l’hora d’emprendre una visió de conjunt dels trobadors catalans. Cap al 1170 és quan apareix un moviment trobadoresc català que seguirà no només la llengua occitana, sinó també els gèneres, els conceptes i els esquemes mètrics de la poesia occitana. Aquest interès per la literatura trobadoresca explica, en certa manera, la redacció del tractat gramatical Razos de trobar de Ramon Vidal de Besalú.
La llengua dels trobadors, anomenada romans en oposició a la llengua llatina, també ocupa un lloc destacat en els estudis sobre la lírica trobadoresca. Tot i que han estat difosos, entre d’altres, els termes llemosí, provençal o llengua d’oc indistintament per fer referència a la llengua dels trobadors, actualment són utilitzats preferentment els termes occità, occità antic, llengua occitana antiga o llengua d’oc. Quant als trobadors, Isabel de Riquer remarca que la llista de vint-i-quatre trobadors que apareix a la Història de la literatura catalana, encara ara, es pot considerar vigent, si excloem Amanieu de Sescars, personatge gascó de l’últim terç del segle XIII i principis del XIV. Amb tot, cal incloure-hi els poetes ocasionals dels quals conservem un poema, com ara Pere III o el seu fill Frederic de Sicília, i els que només participen en debats promoguts per trobadors d’identitat confirmada, com Hug de Mataplana. A més, la conferenciant comenta alguns dels trobadors que apareixeran esmentats a la Història Crítica de la Literatura Catalana: Berenguer de Palou, Ponç Guàrdia, Guillem de Berguedà, Pere II d’Aragó, Guillem de Cabestany, Hug de Mataplana, Ramon Vidal de Besalú, Ponç d’Ortafà, Ramon de Rosselló, Cerverí de Girona, Jofre de Foixà, Fornit de Perpinyà, Guillem Ramon de Gironella, Jaume II de Sicília, Frederic III de Sicília, Ponç Hug d’Empúries o Pere el Cerimoniós. A continuació, Riquer insisteix en el fet que els trobadors catalans, a banda dels que pertanyen a la casa reial, són senyors feudals o de la petita noblesa relacionats amb cercles cortesans que gairebé mai no són professionals de la poesia.
Pel que fa als manuscrits, a la Bibliographie des manuscrits littéraires en ancien provençal, Brunel enumerava noranta-cinc còdexs provençals, nombre que podria ser reduït. Només hi ha tres antologies copiades a Catalunya (el de Venècia, l’SG i el Vega Aguiló). En els últims anys, noves línies de recerca específiques sobre els cançoners, fonts imprescindibles de la tradició lírica a Catalunya i Europa, han enriquit la crítica filològica amb nous estudis, nous projectes i noves eines (com a mostra, els repertoris informatitzats). Finalment, la provençalística a Catalunya excel·leix per una tradició i autoritat importants arreu des del començament del segle XVIII fins als nostres dies: Bastero, Milà i Fontanals, Massó i Torrents, Riquer (de nou, Martí de Riquer) o Rossell en són un bon exemple.