La presentació de Simone Ventura del 23 de novembre va tractar A proposito del libro XV dell’Elucidari, volgarizzamento medievale dell’enciclopedia di Bartolomeo Anglico. Ventura és investigador del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i un dels seus àmbits de recerca és l’estudi de la traducció anònima del De proprietatibus rerum de Bartholomaeus Anglicus a l’occità (Elucidari), concretament del llibre XV. L’original llatí data de mitjan del s. XIII i es una de les enciclopèdies escolàstiques més llegides, ja que va arribar a ser impresa al segle XVII, tot i ser un recull de materials de la tradició filosòfica i científica vigent a les Universitats del moment de la redacció: l’escriptura, els pares de l’Església, Aristòtil, la ciència àrab. La finalitat del text és dotar els clergues d’un instrument fàcilment manejable i útil per i la interpretació de la paraula sagrada i a la predicació. L’obra va gaudir d’una gran circulació manuscrita en llatí, però també comptà amb traduccions a diverses llengües europees, entre les quals l’occitana. De l’Elucidari de las proprietatz de totas res naturals només se’n conserva el manuscrit 1029 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève de París. Es tracta d’un còdex de luxe de la primera meitat del s. XIV que està vinculat a Gastó III, comte de Foix i vescomte de Bearn, possible destinatari del manuscrit conservat. Tal com argumenta David Trotter, que s’ha ocupat de l’estudi de les versions occitana i francesa del tractat sobre cirurgia d’Albucasis, l’Elucidari i el text d’Albucasis són dos fonts imprescindibles per conèixer el lèxic i la història lingüística de l’occità medieval. Actualment, Peter Ricketts prepara l’edició sencera de l’Elucidari. 

El llibre XV del De proprietatibus rerum, titulat «De provincis» i dedicat a la descripció geogràfica de l’ecumene, compta amb una llarga tradició manuscrita separat de la resta de l’obra. Meyer afirma que circulà en almenys dotze testimonis com a llibre solt. Ventura n’exposà les raons. En primer lloc, l’autor no es limita a recollir-hi els coneixements de geografia clàssica i d’informacions dels pares de l’Església sinó que hi aporta observacions pròpies sobre els pobles de l’Europa centreoriental i septentrional. Schönbach explica que Bartholomaeus coneixia bé els territoris de l’antiga Germània i que a través de les narracions dels missioners de les terres del nord va poder evocar Escandinàvia, Noruega, Finlàndia, Islàndia i el Bàltic. Si l’Elucidari hagués estat, com tot sembla indicar, per al jove Febus, el coneixement que hauria obtingut de la lectura d’aquest llibre hagués pogut ser un dels estímuls que el van empènyer a participar en l’expedició a Rússia de l’any 1357. En segon lloc, les conclusions que s’extrauen de l’anàlisi del llibre XV es poden extrapolar a la resta de l’obra. A l’últim, tant el llibre XIV com sobretot el XV s’ocupen de la descripció del món i mostren una realitat calidoscòpica (geografia física, però també etnografia), que fa que el traductor hagi de resoldre problemes lingüístics i culturals d’una dificultat considerable. 

Però el traductor de l’Elucidari no es limita a adaptar o resumir el text original ni tampoc opta de manera habitual pel calc o el préstec del llatí, sinó que busca la solució més fidel al concepte de l’original. D’aquesta tasca n’emergeix una llengua amb una identitat precisa, potser regional, però apta per a la literatura cientificotècnica; de manera que l’Elucidari testimonia la vitalitat de l’occità en una època post-trobadoresca que sovint ha estat titllada de decadent des del punt de vista lingüístic. Hi ha formes lèxiques de l’occità medieval que només han estat documentades a l’Elucidari i/o al text d’Albucasis. És l’exemple del mot «alquet» o «alquec» per «cotó», que en occità antic trobem només a l’Elucidari i que té continuïtat en la forma bearnesa moderna «aucaton» amb l’article àrab, a diferència del mot sense article en català, francès i italià. La comparació del text occità d’una banda amb el llatí i de l’altra amb altres versions vulgars permet adonar-se que el traductor de l’Elucidari és un professional de l’ofici, bon coneixedor del llatí i dels recursos de la pròpia llengua. Aquesta constatació s’evidencia sobretot en els casos en què el text de Bartholomaeus demana un major grau de concreció lèxica. És el cas del fragment del De proprietatibus rerum que fa referència al «pomorum potus», traduït a l’Elucidari amb la designació precisa en occità per a aquest concepte, la «pomada» (segons Mistral, es tracta del terme per a la sidra a Gascunya). Així, Jean Corbechon l’anomena «sidre» a la versió francesa i Vicente de Burgos «sidra» a la castellana, mentre que el traductor anglonormand es manté fidel al llatí («fruit de pumes dunt il se funt beivre en liu de vin»). A més de demostrar a través de nombrosos exemples el domini del vocabulari en tots els aspectes de la geografia física per part del traductor de l’Elucidari, Ventura destacà l’interès de Bartholomaeus per l’arquitectura urbana i defensiva, palès en la precisió semàntica del text, que demana la competència lingüística d’un tècnic a l’hora de traslladar-ne el significat en una altra llengua. El traductor de l’Elucidari resol aquestes qüestions amb rigor; com a resultat, trobem passatges com el següent: «peyras ha per far bastimens sobrenoblas et singulars, majorment en las pertenensas de Paris, cum habunde en plastre e geysh qui, exust et destemprat ab ayga, es util a far paretz, pavimens, tronaduras et autres edificis, quar mes en obra a guiza de peyra torna dur», on empra tant la terminologia relativa als materials de construcció com als elements arquitectònics estructurals. Una mostra més de la riquesa lingüística d’una obra que hauria de ser de referència per a l’estudi de la llengua occitana tardomedieval, sobretot pel que fa al lèxic cientificotècnic.