You are here

Fast funerari i estament militar. El «córrer les armes» i les seves fonts documentals, literàries i figuratives.

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 2 February, 2010 - 19:30
Programa: 

El 2 de febrer Francesca Espanyol, professora del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, va dissertar sobre Fast funerari i estament militar. El ‘córrer les armes’ i les seves fonts documentals, literàries i figuratives. La sessió se centrà en les cerimònies funeràries en època medieval, i especialment en un tipus de ritual específic, conegut a la Corona d’Aragó amb el nom de ‘córrer les armes’ o també ‘solemnitat de descoaments dels cavalls’. Les fonts per a aquest tipus de cerimònies són, en primer lloc, les imatges iconogràfiques dels sepulcres conservats (com el de la família dels Boïl, a València); en segon lloc, els documents (testaments o llibres de comptes, per exemple); i, en tercer lloc, els textos literaris (la Crònica de Muntaner n’és un exemple: s’hi narra la cerimònia a València per a la mort de Jaume I). 

El ‘córrer les armes’ només es feia per a membres de l’estament militar. Era habitual que es fes en funerals nobiliaris i reials. En aquest ritual, els cavallers que hi participaven es tiraven dels cavalls, els cavalls anaven ricament guarnits i amb les cues tallades, els cavallers duien l’escut de cap per avall... A la Corona d’Aragó, el ritual de ‘córrer les armes’ només es feia quan el cos del rei era present; no es feia, en canvi, quan se celebrava un aniversari o quan en funerals d’estat en altres ciutats del regne). L’origen del ritual del ‘córrer les armes’ és una celebració ben documentada que es feia a l’Imperi Romà i que es restringia a l’orde eqüestre. Es va fer fins al segle xvi. 

Els sepulcres són un bon testimoni iconogràfic d’aquest ritual. La iconografia —esculpida o pintada— que es tria per il·lustrar les cares visibles d’un sarcòfag pot incloure l’heràldica del difunt, motius religiosos o motius profans. En aquest últim cas, sol haver-hi una gran presència de la cerimònia de les exèquies. Per exemple, en el sepulcre de l’infant Felip, a Villalcázar de Sirga, hi ha esculpit tot el seguici funerari estirant-se els cabells, tocant botzines... i el cavaller amb l’escut ravassat; el sepulcre de la família dels Montcada, a Lleida, incorpora un cavaller dalt d’un cavall que arrossega el penó o escut (el sepulcre fou inciativa d’Ot de Montcada, que va dexiar escrit com havia de ser el sepulcre i que volia que li fessin el ‘córrer les armes’) ; el sepulcre de Dalmau de Queralt, a Santa Coloma), que data de 1368-1370, inclou relleus al voltant del sarcòfag amb plorants, i un cavaller que arrossega el penó (a un lateral), i un cavaller que es llença del cavall (en l’altre lateral); el sepulcre de Ferran d’Antequera, a Poblet, també representa el ‘córrer les armes’. No hi ha gaires miniatures que representin cerimònies religioses. 

Les fonts del segle XV (sobretot barcelonines) són molt riques en descriure els passos d’un funeral reial a la Corona d’Aragó (no en tenim, en canvi, de nobiliaris). El cos del rei se sotmetia a una momificació sumària per mantenir-lo els dies que passaven entre la mort i la inhumació, necessaris perquè tothom arribés a la cerimònia. El cos era traslladat en un lloc d’honor al Palau, amb espai suficient per acollir tots els convidats, i on representants dels ordes religiosos celebraven misses. Allà mateix se celebrava la cerimònia prèvia a l’ofici religiós a la catedral. Es feia un recorregut per la ciutat, i a les places s’hi feia la cerimònia. En definitiva, el ‘córrer les armes’ era com una cerimònia teatral, tot estava establert i els convidats hi participaven. Un dels funerals del qual se’n conserven més testimonis és el de Joan II, l’últim rei enterrat a Poblet: el descriu Gabriel Turell a l’Arbre d’honor. Altres fonts expliquen el ritual del ‘córrer les armes’, que es feia tant al carrer com en un lloc tancat: Pere Miquel Carbonell, El llibre de les solemnitats o el Llibre de les jornades de Jaume Safont