El 2 d’octubre Helena Rovira i Cerdà, doctorand de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, va inaugurar el curs acadèmic amb la ponència «El Valeri Màxim en català: notes sobre la seva difusió a l’edat mitjana al marge d’Antoni Canals», que va traduir l’autor llatí cap al 1395. Rovira i Cerdà va presentar un buidatge de les anècdotes dels Factorum ac dictorum memorabilium de Valeri Màxim que figuren en traduccions (la Suma de col·lacions i el Breviloquium de Joan de Gal·les, el Llibre de les costumes de Jaume de Cessulis, el Recull d’eximplis d’Arnau de Lieja) i obres originals catalanes dels s. XIV i XV, com el Terç, el Dotzè i el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis, la Doctrina compendiosa, Lo somni de Bernat Metge, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell o la Doctrina moral de Nicolau de Pacs. A més de la versió de Canals, les vies de difusió de Valeri Màxim en català foren tant el text llatí com materials secundaris: Eiximenis utilitza Joan de Gal·les al Regiment, tot i que també podria haver conegut Joan de Salisbury; Metge, que acusa un bon coneixement de l’obra original, també empra fonts més properes en el temps, com Boccaccio i Petrarca; al seu torn, Joanot Martorell beu dels exemples de l’elogi de les dones de Lo somni. Entre les utilitzacions de Valeri Màxim, destaquen les reelaboracions d’aquest autor en un parell d’episodis del Tirant (cap. 105 i 310-315), assenyalats per Cingolani. Els resultats mostren els exemples que van gaudir de més èxit en la recepció catalana, com el de la filla que alleta la mare, reportat a cinc de les tretze obres analitzades. Al debat posterior, Lluís Cabré va plantejar la necessitat de saber si els passatges més coneguts provenen de florilegis llatins i Lluís Cifuentes va suggerir ampliar l’estudi als preàmbuls dels documents cancellerescos.