You are here

Donar doctrina i donar exemple: les col·leccions de proverbis de Ramon Llull

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 2 December, 2014 - 19:30
Programa: 

La sessió del dia 2 de desembre va anar a càrrec de Francesc Tous, estudiant de doctorat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, que va presentar una Síntesi de la seva tesi doctoral, dedicada a l’estudi de l’ús del proverbi en l’obra de Ramon Llull. En primer lloc, Tous va presentar el corpus de col·leccions de proverbis lul·lians (reculls inserits en altres obres i reculls pròpiament de proverbis) i va observar que les tres col·leccions «pures» de proverbis (Proverbis de Ramon, Mil proverbis, Proverbis d’ensenyament) han rebut una atenció crítica menor. A continuació, va esbossar les principals característiques dels reculls i de la forma proverbial en la producció lul·liana. Es va centrar, primer, en la noció de proverbi que Llull assumeix. A partir de les definicions genèriques que l’autor ofereix al pròleg dels Proverbis de Ramon, a la Retòrica Nova i al pròleg dels Mil proverbis, el conferenciant va comparar la noció lul·liana de proverbi amb les definicions d’aforisme, proverbi i sentència que es troben en els tractats retòrics clàssics i medievals, i va remarcar que les definicions lul·lianes eliminen propietats com el caràcter universal de la lliçó d’un proverbi o la seva possible metaforicitat, i només retenen la propietat del proverbi de formular de manera breu una gran veritat. 

L’anàlisi dels tres reculls de proverbis lul·lians va permetre observar l’aplicació pràctica d’aquesta forma. Els Proverbis de Ramon (1296), el primer recull lul·lià format exclusivament per proverbis, segueixen el camí obert amb els proverbis inserits en l’Arbre exemplifical (1294-95). El títol situa l’obra en la tradició gnòmica de caràcter didàctic i educatiu encapçalada pels Proverbia Salomonis i presenta explícitament l’autor del recull, una novetat en aquesta tradició. Tous va definir breument les parts, els temes i les funcions d’aquesta obra d’abast enciclopèdic i dimensió pedagògica i va posar en relació les característiques del recull amb col·leccions de sentències coetànies, d’una banda, i amb el programa lul·lià, de l’altra. En segon lloc, els Mil proverbis (1302) són una col·lecció temàtica d’orientació didàctica. Tous va situar el recull en la tradició gnòmica medieval en vulgar i en va remarcar els trets singulars (com la utilitat retòrica explicitada en el pròleg) i els trets comuns (temes i tipus de proverbis). Per últim, els Proverbis d’ensenyament, escrits en apariats octosíl·labs, són un recull, no ordenat temàticament, de consells de moral pràctica, a l’estil del Disticha Catonis. A més de definir-ne alguns aspectes de contingut i forma, Tous es va centrar en els problemes de datació de l’obra i va proposar una hipòtesi que en situa la composició entre 1299-1302 (el període immediatament anterior o coetani de la Retòrica nova i dels Mil proverbis). 

A partir de les dades analitzades, el ponent va distingir dues línies cronològiques definides en funció de les característiques de les col·leccions lul·lianes de proverbis: d’una banda, les col·leccions escrites el 1296 (proverbis de l’Arbre Exemplifical i Proverbis de Ramon), que tenen un abast enciclopèdic i que es relacionen amb l’Arbre de Ciència; de l’altra, les col·leccions escrites entorn de l’any 1300 (proverbis de la Retòrica nova, Mil Proverbis i Proverbis d’ensenyament), que tenen una orientació moralitzant i, malgrat certes singularitats, presenten similituds amb la tradició gnòmica coetània en vulgar. Per acabar, va destacar la multifuncionalitat de les col·leccions de Llull i l’aportació original de l’autor a la tradició proverbial romànica.