You are here

Collane di rime fra carte d'archivio trecentesche di Castelló d'Empúries

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 11 November, 2014 - 19:30
Programa: 

El dia 11 de novembre, Anna Radaelli, professora de la Università di Roma La Sapienza, va presentar la ponència Collane di rime fra carte d’archivio tracentesche di Castelló d’Empúries. Radaelli va oferir una anàlisi d’algunes de les peces rimades en vulgar copiades en protocols notarials de Castelló d’Empúries entre finals del segle XIII i principis del XIV i, a partir d’alguns elements dels textos, va mostrar la connexió que presenten amb la tradició occitana, catalana i italiana. A l’inici de la ponència, va presentar el corpus, editat l’any 2001 per Miquel Pujol i Canelles (Poesia occitanocatalana de Castelló d’Empúries. Recull de poemes de final del segle XIII i primer terç del XIV, Institut d’Estudis Empordanesos – Patronat Francesc Eiximenis). Es tracta d’un conjunt format per vint textos de caràcter fragmentari, copiats en dotze llibres protocol·laris del fons notarial públic de Castelló entre 1288 i 1339, és a dir, durant el període de notariat de Pere de Serra i Pere Perrini. Aquest període correspon als anys posteriors a la producció de Cerverí de Girona i anteriors a la composició del Cançoneret de Ripoll, i coincideix amb la inauguració del Consistori de Tolosa (els Jocs Florals de 1324) i amb el canvi de senyoria a Castelló d’Empúries entre la casa comtal d’Empúries (fins a 1325) i el casal de Barcelona (amb l’infant Pere de Ribagorça). El període coincideix, també, amb la cronologia del corpus de peces en vers que es troben als Memoriali Bolognesi, un corpus format per cent-vint peces copiades en registres de cinquanta notaris entre 1279 i 1333. Radaelli va assenyalar l’analogia entre el corpus de Castelló i el de Bolonya, i va remarcar la importància de la presència d’estudiants catalans als estudis de Bolonya durant el segle XIII. 

La ponent va observar que els textos en vers dels registres notarials de Castelló d’Empúries —copiats en la cara interna de les cobertes anterior i posterior dels volums i, en dos casos, al foli d’inici de quadern— presenten informació interessant pel que fa a la continuïtat entre la lírica trobadoresca i la poesia catalana dels segles XIV i XV, sobretot quant al conreu d’un tipus de lírica ni cortesana ni acadèmica. Dels diversos gèneres representats en aquest corpus, Radaelli va centrar l’atenció en les danses i, sobretot, en les peces d’intercanvi dialogat o correspondències en vers. En primer lloc, va descriure les característiques de còpia i d’estructura de les danses, una copiada en un protocol de 1288 i l’altra, en un de 1312-1313. Va observar que les característiques que presenten les danses dels registres de Castelló són una mostra —juntament amb els casos de danses de transmissió ocasional i les danses que formen part del Cançoneret de Ripoll— de la ràpida consistència que adquireix el gènere després de Cerverí de Girona. L’ús d’una estructura dialogada, d’altra banda, connecta amb el cultiu de gèneres de debat i d’intercanvi, com el partimen i la tenso, poc habituals en la tradició catalana, però força conreats en la tradició occitana de finals del segle XIII. 

En segon lloc, a partir d’aquesta connexió amb la tradició occitana i amb trobadors com Bertran Carbonell, la conferenciant va analitzar els casos de les peces d’intercanvi dialogat. Es tracta de cobles en tençons, que presenten un diàleg en vers a partir de cobles autònomes (generalment, dues cobles i una tornada) i corresponen a la definició de «cobles per qüestions» que es troba al Cançoneret. Aquestes peces han perdut la dimensió teatral, pública i cortesana de la tençó trobadoresca, ja que presenten un diàleg frontal entre dos interlocutors en àmbit privat —fora de la cort—, en què la resposta és dilatada en el temps a causa de la distància entre els autors. Aquestes característiques presenten analogies amb el panorama italià, en què les cobles en tençons d’àmbit privat són substituïdes pel sonet. D’acord amb el tipus d’argument que presenten les peces d’intercanvi dels registres de Castelló, Radaelli va distingir quatre tipus de peces. Del primer grup, format per peces de registre còmic o burlesc sobre temes pràctics, es va centrar en el poema XI (AHG, Castelló 38, Pere Perrini, 1331): un intercanvi en vers entre Bartomeu Batlle, Pere Perrini i Francesc de Cervera, format per tres cobles de vuit versos, que gira entorn del tema dels diners prestats i no retornats i presenta fórmules i lèxic jurídics. La ponent va analitzar l’ús del terme «tensa» en relació amb l’estructura de la composició i el seu context judicial i en va mostrar altres exemples de la tradició; també va relacionar l’esquema estròfic amb alguns exemples de Bertran Carbonell i va considerar la possibilitat que la composició fos improvisada. Un segon tipus de peça d’intercanvi és la tençó fictícia amb una figura femenina, com el poema VII del corpus (AHG, Castelló 32, Pere Perrini, 1311-1315): un intercanvi fictici entre Bartomeu i la febre Quartana que presenta una dramatització còmica (i al·legòrica) del contrast amorós entre home i dona. Un altre tipus de peça d’intercanvi és el partimen, que presenta un únic exemple al corpus (AHG, Castelló 63, Pere Perrini, 1338-1339): el poema XVI, compost per dues cobles i definit com a «partimen», «tençó», «solaç» i «joc», és una mostra d’un exercici escrit de pregunta i resposta entre dues persones, un exemple del desenvolupament de la quaestio universitària, que perd la dimensió social i educativa i esdevé un joc privat. És un cas evident d’intercanvi distant en l’espai i el temps, en àmbit privat, que no arriba a desenvolupar-se completament com a exercici dialèctic. El darrer tipus de peça d’intercanvi analitzat per la ponent és la tençó amb finalitat pràctica representada pel poema III (AHG, Castelló, 37, Pere Perrini, 1319): un intercanvi epistolar complet de pregunta i resposta entre Guillem i Pere, format per dues cobles (cada una composta de dues quartetes) i una tornada en dístics. Guillem demana a Pere que demostri que l’art de trobar és viva amb una mostra de la seva capacitat per compondre versos i cançons. Des del punt de vista retòric, l’intercanvi presenta formes pròpies de cortesia epistolar i diverses fórmules i lèxic de tipus jurídic, i remet a una correspondència pràctica, no especulativa. Radaelli va indicar que el tipus d’esquema de rimes és força rar (només es troba en trobadors com Guiraut Riquier, Pèire Cardenal o Bertran Carbonell), va remarcar el registre col·loquial del dístic que tanca la demanda de Guillem i va fer notar el valor al·legòric del terme «jardí», que en el poema remet a l’oci intel·lectual dels laics i, per tant, anticipa un tema com el jardí d’amor de la tradició catalana del segle XV. 

Per concloure, la ponent va remarcar que la coherència estilística i de contingut dels textos i la seva organització en la pàgina fan del cançoner un recull personal, produït com a oci i per al gaudi personal, sense voluntat de divulgació. Les tençons i peces d’intercanvi són una mostra de les noves formes d’expressió de la lírica no cortesa, que segueix una línia de continuïtat entre algunes formes de la lírica antiga occitana i la nova poesia catalana dels segles XIV i XV, i que mostra el gust literari de la primera meitat del segle XIV. Al final de la presentació, Radaelli va fer un breu excurs entorn de les figures iconogràfiques que es troben en aquests protocols notarials. Durant el debat, els assistents i la ponent van valorar alguns exemples del llenguatge jurídic present en els poemes.