You are here

Còdex Lleida, Arxiu de la Catedral, núm. 5: textos i contextos

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
Tuesday, 12 May, 2015 - 19:30
Programa: 

Isabel Grifoll, professora a la Universitat de Lleida, va ser la conferenciant de la sessió del 19 de maig, que portava per títol Còdex Lleida, Arxiu de la Catedral, núm. 5: textos i contextos. La ponent va presentar els resultats de la seva participació en una recerca iniciada fa uns anys pel professor Alfred Agustí sobre un còdex de mitjan segle XIV procedent de Roda i custodiat a l’Arxiu Capitular de Lleida (signatura antiga «5» i signatura actual «25»). Agustí va iniciar la transcripció del còdex a propòsit de la traducció catalana de la Sibil·la Tiburtina que conté, i Grifoll es va encarregar de la descripció codicològica del manuscrit i de la identificació dels textos d’una part. En aquest seminari, Grifoll va fer una breu descripció del manuscrit i de la seva història, va presentar, a grans trets, les parts temàtiques de què està format i els textos que contenen, i es va centrar en els textos copiats a la segona part del volum, sobre els quals va oferir algunes dades d’història textual. 

Pel que fa a les dades codicològiques, la ponent va remarcar que el volum, actualment format per 155 folis de paper, és acèfal (manquen trenta folis inicials). És escrit en català occidental, per una sola mà, a línia tirada, i presenta rúbriques i calderons en vermell. Cal situar-ne la producció a la segona meitat del segle XIV, probablement a Lleida. Grifoll va fer algunes consideracions sobre la creació de la diòcesi de Roda, l’activitat del seu escriptori abans i després de la restauració de la diòcesi de Lleida al segle XII i la relació entre les dues diòcesis a partir d’aquest moment, i va formular la hipòtesi que el manuscrit fos compost a Lleida i que, per l’intercanvi de còdexs entre diòcesis, el manuscrit passés a formar part de Roda, on es va conservar fins a finals del segle XIX. Pel que fa als estudis sobre el còdex, cal esmentar una descripció del segle XVIII feta pel Pare Jaume Pasqual i Corominas, l’examen que en va fer José Manuel Blecua l’any 1940, l’edició Miracles de la Verge Maria. Col·lecció del segle XIV de Pere Bohigas publicada l’any 1956 (que inclou els textos de la tercera part del manuscrit), i l’estudi d’Alfred Agustí. 

Després d’aquestes consideracions històriques i bibliogràfiques sobre el còdex, Grifoll va presentar les tres parts en què es pot dividir el volum i va identificar els textos de la primera i la segona part. La primera, que es troba en procés de transcripció, és un compendi d’història sagrada: inclou textos del Gènesi, de l’Evangeli de Nicodem i llegendes extrabíbliques. Basant-se en els estudis realitzats per Suchier i per Josep Izquierdo sobre les traduccions del Gènesi de l’Evangelium Nicodemi en occità i en català, la ponent va observar que, probablement, aquest és el testimoni més antic del text que s’ha identificat en català; i va considerar que és una dada interessant tenint en compte que un testimoni occità del segle XIV (A) sembla elaborat a partir d’un original català. Després d’algunes observacions sobre la circulació d’aquests tipus de compendis en terres catalanes, la ponent va formular dubtes sobre la creació dels compendis de textos bíblics en vulgar, que es documenta a partir de 1300. 

De la segona part del volum, transcrita per Alfred Agustí, Grifoll va destacar-ne els quatre textos següents: la traducció catalana de la Sibil·la Tiburtina, la traducció catalana del De Ortu et Tempore Antichristi d’Adso Dervensis, la traducció d’un fragment de la Navigatio Sancti Brendani i el Plant de nostra dona santa Maria. Pel que fa al primer text, la ponent va fer algunes observacions sobre la tradició de la Sibil·la Tiburtina, les versions del text llatí que apareixen a partir del segle XI, els tres tipus de recepció del text (política, històrica, teologicodidàctica) i la presència d’alguns testimonis en compendis bíblics; finalment, va remarcar la relació del text de Lleida amb la segona versió llatina de la tradició. Pel que fa al segon text, després d’una explicació sobre la composició i l’estructura de l’obra, la investigadora va observar que el text estudiat és la primera traducció catalana identificada de l’obra, però que la llegenda (tal i com havia demostrat Izquierdo) va ser utilitzada en textos catalans i occitans d’història bíblica en noves rimades. Pel que fa al tercer text, del qual es conserven diversos testimonis en llengües romàniques, Grifoll va remarcar el fet que les versions catalanes estan vinculades al Flos Sanctorum i que el mateix fragment conservat en aquest testimoni es conserva també en un testimoni llatí del fons de Ripoll de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Pel que fa al quart text, va observar que es tracta d’una versió catalana del Liber de Passione Christe et Dolore et Planctibus Matris eius, falsament atribuït a sant Bernat; va fer algunes consideracions sobre la formació del plany i el seu desenvolupament a l’edat mitjana i va relacionar aquesta versió amb una traducció catalana del segle XV, amb la qual presenta força variacions. Sobre la tercera part del còdex, estudiada i editada per Pere Bohigas, la ponent no va fer cap explicació. En les consideracions finals, va remarcar l’interès de la creació i difusió dels compendis bíblics a l’edat mitjana, un tema sobre el qual encara hi ha moltes incògnites.