Esteu aquí

Esbroncades, orenetes i nits en blanc (Llibre dels Fets de Jaume I, 213-218)

Conferenciant: 
Data: dia i hora: 
dimarts, 23 octubre, 2012 - 19:30
Programa: 

El 23 d’octubre va tenir lloc la ponència «Nox dabit consilium: esbroncades, orenetes i nits en blanc (Llibre dels Fets de Jaume I, 213-216)» a càrrec de Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona. Renedo resseguí l’ús i l’aplicació del proverbi nox dabit consilium, difós a l’edat mitjana arreu d’Europa, a la literatura catalana medieval, concretament, al Llibre dels fets. Tot i que només s’explicita un cop en tota l’obra («havien pensat sobre aqueles faenes aquela nuyt, car diu Salomó en sos proverbis que la nuyt à conseyl», §145) la dita es posa en pràctica repetidament al llarg del text. N’és un exemple l’episodi 212-215, que s’inicia a l’abril de 1237, quan Jaume I acaba d’arribar al Puig de Santa Maria i decideix instal·lar-hi un campament per conquerir València. Finalment, tres mesos més tard, hi acut Bernat Guillem d’Entença, home de confiança del rei, que havia de proveir-los de menjar. Però Guillem no porta l’aliment que esperaven sinó més homes, fet que provoca l’enuig del monarca, caracteritzat pel mal geni en diversos passatges (§361). Aleshores, el rei li demana: «Anat-vos-ne e pensats-hi esta nuyt, e Nós pregarem nostre Seyor que us hi don conseyl» (§214). L’endemà al matí és Jaume qui ha trobat la solució: se n’anirà a Borriana a cercar provisions i després continuarà fins a Tortosa per enviar-ne més. Abans de partir, veu que una oreneta ha fet niu a la seua tenda i la protegeix. 

Martí Domínguez ja ha assenyalat el paper simbòlic de l’oreneta a l’edat mitjana. S’ha identificat amb l’ocell que alleujà Jesús durant la Passió tot portant-li aigua; els comentaristes bíblics medievals el consideren un símbol de la Resurrecció; es vincula amb la celidònia, una herba que guareix les malalties dels ulls, de manera que se l’associa amb l’acció d’obrir els ulls al cristià; per tant, el passatge del Llibre dels fets ha suscitat interpretacions diferents, tot i que no excloents. Fins i tot la versió castellana de 1584 de Bernardí Gómez Miedes n’ofereix una lectura («esta auezita es anunciadora de victoria»). D’una banda, Cingolani apuntà que introduïa una nota de lirisme al text i en localitzà la font al Salm 83. D’altra banda, Josep Maria Pujol relacionà els Usatges amb l’actitud del rei, que actua com a senyor feudal protector davant de l’oreneta. Però també podria tractar-se d’un fet real en el qual Jaume I hauria vist un senyal del Cel. Tot i que la història se situa entre les darreries de juliol i l’inici d’agost i les orenetes nien a l’abril, Renedo explicà que en cas que el primer niu que fa una oreneta sigui destruït —fet probable en un context bèl·lic— en pot fer un altre més endavant. 

Sigui com sigui, els bons auguris s’acompleixen i el rei viatja de Borriana a Tortosa i d’allí, a Tarragona. Durant la nit a la ciutat, està desvetllat perquè pensa com aconseguir més viandes per enviar al campament (§215). Aleshores demana a Ferran Peris de Pina que elabori un inventari que especifiqui què porten les naus que han vist a Salou. És possible que Jaume I, que encarrega un informe escrit, sabés llegir. Cal tenir present que a l’edat mitjana saber llegir no significava dominar l’escriptura. Renedo argumentà que malgrat que no es conegui cap autògraf del rei, unes nocions de lectura l’haurien ajudat en l’actuació política. Així mateix, remarcà que els passatges del Llibre dels fets on es descriuen les nits en blanc del monarca són encara més nombrosos i apuntà que la nit d’insomni comptava amb la tradició literària de la poesia trobadoresca, que, segons Riquer, Jaume I desconeixia. Renedo afegí que l’aplicació del proverbi a l’obra normalment està relacionat amb la resolució de problemes d’intendència més que de qüestions militars, de manera similar al que ocorre a la crònica anglesa Chronicon Abbatiae de Evesham, atribuïda a Thomas de Marlborough, mort l’any 1236. Posteriorment, als s. XVI i XVII el proverbi s’associa a l’òliba, identificada amb Minerva, i, en definitiva, a la saviesa i l’estudi i té una presència notable a la tradició dels emblemes (Emblemas morales de Sebastián de Covarrubias, Nucleus emblematum selectissimorum de Gabriel Rollenhagen). En canvi, no s’ha trobat cap exemple que lligui el proverbi a l’estudi a les lletres medievals. 

La sessió es va cloure d’una manera inusual. Renedo explicà el passatge 223-227 del Llibre dels fets, en el qual es narra com un dia d’agost de 1237 el rei sortí del Puig per anar a Borriana. Un cop allí, rebé un missatger que el previngué d’un atac sarraí al campament tot aprofitant la seua absència. Tot i que en un primer moment Jaume I i els cavallers que l’acompanyen no en fan cas, a mitja nit reben un segon avís i decideixen tornar (una altra nit en blanc). És una trampa. Mitja llegua abans d’arribar-hi, dos informants assabenten el rei que el Puig està segur, però la comitiva reial, mig desarmada, sí que topa amb els musulmans, que sembla que els volen atacar. El rei es nega a fugir i es prepara per a la batalla. Malgrat tot, al final l’encontre acaba en no-res. Renedo comparà aquest episodi amb una escena de la pel·lícula de l’oest The searchers (1957), dirigida per John Ford i interpretada, entre d’altres, per John Wayne. A la pel·lícula, els comanxes simulen que han fugit perquè els vaquers abandonin el ranxo i puguin atacar-lo. Quan els propietaris tornen, tenen un encontre imprevist amb els indis que, finalment, no té conseqüències.