Presentación del llibre.

Barcelona-París. Historia Simbólica de des ciutats

L’objectiu del doble Simposi internacional  que va donar origen a aquesta Llibre va ser estudiar i donar a conèixer les relacions intel·lectuals entre Barcelona i París des de 1800 fins 1975, des de la perspectiva de la Literatura Comparada, la Història comparada dels intel·lectuals i la Història cultural. Tot prenent com a punt de partida la noció de capital simbòlic i el seu desenvolupament en relació a les ciutats europees en tant que capitals culturals, aquest simposi analitzarà com, entre aquestes dues ciutats, s’ha donat un tipus especial de transfert intel·lectual, especialment vinculat al camp literari, a la vista de l’amplitud i profunditat d’aquesta relació.Al llarg del segle XIX i XX, París va ser una referència ineludible per Barcelona, fins el punt que marca profundament el seu model de ciutat, de ciutadania i de camp intel·lectual. Fins ara les relacions de Barcelona amb la capital francesa han estat estudiades solament de manera parcial, donant prioritat a les arts plàstiques. Aquest Congrés, però, vol atendre fonamentalment les lletres, que són la clau d’aquesta relació, però que no han estat suficientment ateses fins ara. 

Transferts intel·lectuals. Les relacions intel·lectuals amb París han estat determinants en la constitució del camp literari i intel·lectual a Barcelona, i per extensió a la cultura catalana. La noció de Transfert intel·lectual (Michel Espagne), i les reflexions de Bourdieu sobre les condicions socials de la circulació internacional de les idees, ajuden a clarificar el tipus de relació entre el camp literari català i el francès més enllà del comparatisme tradicional. Però cal tenir present que, en el cas d’aquesta relació, la literatura ocupa un lloc especial i determina un tipus especial de transfert, vinculat als debats i projectes ciutadans, de grans conseqüències per l’evolució de Barcelona com a ciutat, i del seu camp intel·lectual.  La major part dels grans escriptors catalans han passat en algun moment per París, sigui com a corresponsals, com a viatgers, o com a exiliats, i han desprès de la capital de França una visió del que hauria de ser Barcelona, o del que hauria de defugir. A més a més, la literatura catalana s’ha definit, durant una gran part de la seva història, de manera molt profunda, en relació a la literatura francesa: lectures, referències, debats literaris i fonaments ideològics tenen a Barcelona un ressò i un desenvolupament específics, fins el punt que la relació més important que estableixen els escriptors catalans del segle XX no és amb la literatura espanyola, com podria semblar sobre el mapa, sinó amb la literatura francesa.  Per la seva banda, encara que no gaire freqüents, diversos autors francesos han fet estades a Barcelona que mereixen ser contextualitzades i estudiades. Encara que el desequilibri i les asimetries en aquesta relació és evident, per la seva intensitat i amplitud desborda el tradicional estudi comparatista, i cal considerar-la summament interessant des de punt de vista de la història cultural d’Europa.

Capitals culturals europees. Quan Walter Benjamin va afirmar que París era la Capital de segle XIX va trobar una fórmula que aconseguia sintetitzar el que havia significat la capital de França per Europa sencera, però també una manera de pensar la ciutat més enllà del seu propi marc geogràfic i polític. En aquest sentit, la noció de capital cultural, en el múltiple sentit que, a partir de les premisses conceptuals de Pierre Bourdieu, ha desenvolupat Christophe Charle, esdevé una troballa importantíssima per estudiar com s’estableixen les relacions entre les principals ciutats europees. 

París ha estat des del segle XVII una excepcionalitat urbana, política i cultural en el conjunt d’Europa, i les grans capitals del continent partien de la idea que la seva pròpia capitalitat no era de la mateixa mena que la de la capital de França. En canvi, Barcelona, en no ser capital d’Estat, però sí una ciutat cada cop més gran i important en el terreny econòmic i cultural, especialment a partir de finals del segle XIX. En aquell moment, va establir amb París un altre tipus de relació: model ciutadà, polític, artístic i literari, prisma per relacionar-se amb la resta d’Europa, mirall en què veure el seu propi projecte modern. 

En el mapa de les capitals culturals d’Europa, Barcelona i París mostren distàncies i afinitats, dependències i ruptures, èpoques de relacions estretes i moments d’indiferència relativa; però la intensa relació intel·lectual i literària que han tingut al llarg del temps defineix un tipus de vincle que, a banda del seu interès específic —sense comparació possible amb altres ciutats que no siguin capitals d’estat— que pot il·luminar també molts altres casos d’intercanvis entre cultures a Europa. 

Barcelona i París constitueixen dues excepcionalitats en el context europeu. París, centre de la definició de la Universalitat durant molt de temps, també és la capital d’un model d’Estat que avui, a través del Grand Paris, acara els reptes d’una nova època; per la seva banda, Barcelona, sense ser capital d’Estat s’ha consolidat com una de les ciutats més importants en el marc de la globalització, en un moment en què, a més a més, es postula com a capital d’un possible nou Estat i pol d’una Euroregió transfronterera. 

Dues grans ciutats que cal comparar en el context de les capitals culturals d’Europa. No hi ha dubte que, de com s’estableixin les relacions entre aquestes dues ciutats, dependrà en bona mesura la forma que tindrà Europa en un futur pròxim. Ser conscients de com s’han articulat aquestes relacions, en el pla cultural en el passat pot ajudar a establir les bases per aquesta nova època.

Més información: https://stel.ub.edu/espaigaredefrance/ca/simposi-barcelona-paris-2015

Le Colloque International Barcelone-Paris a étudié et donné à connaître les relations intellectuelles entre Barcelona et Paris, depuis 1800 jusqu’à 1975, dans le cadre de la Littérature comparée, l’Histoire comparée des intellectuels et l’Histoire culturelle.On prend en point de départ l’idée de capital symbolique et son développement par rapport à des villes européennes comme capitales culturelles, et on analysera comment, entre ces deux villes, s’est donné une modalité spéciale de transfert intellectuel, notamment par rapport au champ littéraire, étant donné la largueur et profondeur de ce rapport. Tout au long du XIXème et XXème siècles, Paris a été pour Barcelone une référence incontournable, jusqu’au point qu’elle conditionne son modèle de ville, de citoyenneté et la constitution de son champ intellectuel. À ce moment, ce rapport n’a été pas assez étudié que quant à les arts, voir aux peintres. Néanmoins, ce colloque veut attendre notamment les lettres, qui sont la vraie clé de ce rapport, mais pourtant n’ont pas été assez étudiées.

Transferts intellectuels. Les relations de Barcelone avec Paris ont été décisives pour la constitution du champ littéraire et intellectuel dans la Catalogne contemporaine. La notion de Transfert, due à Michel Espagne, avec les réflexions de Pierre Bourdieu sur les conditions sociales de la circulation international des idées, peuvent illuminer la forme de relation entre le champ littéraire catalan et le français, au delà des études d’influences. Mais, dans ce cas, il faut considérer l’spécificité d’un transfert exceptionnellement lié à la littérature en ce qui concerne aux débats et projets citoyens. Les plus importants écrivains de la Catalogne, autant en catalan qu’en espagnol, ont habité Paris pendant une période : soit en journalistes, soit en voyageurs, soit en exilés, tous ont dégagé de la capitale française une vision de ce qu’aurait devenir Barcelone, ou ce qu’il faudrait plutôt éviter. En plus, la littérature catalane s’est définie, pendant toute sa histoire contemporaine, par rapport à la littérature de la France : lectures, références, débats littéraires, fondements idéologiques, le rayonnement parisien a un écho et un déroulement spécifique à Barcelone, au point que la relation la plus importante que les écrivains catalans ont établi à été avec la littérature française –pas forcément avec l’espagnole selon on pouvait dégager des mappes politiques. D’ailleurs, parfois naguère fréquents, quelques écrivains françaises ont visité Barcelone, et ça mérite d’être contextualisée et étudié comme il faut. Toutefois que le déséquilibre et les asymétries soient évidents dans ces relations, leur intensité et ampleur déborde l’étude comparatiste conventionnel,  et il faut les considérer très intéressantes du pont de vue de l’histoire culturelle européenne.

Capitales culturelles européennes. Lorsque Walter Benjamin a écrit que Paris est la capitale du XIXème siècle, il a donné une formule étonnante et exacte de ce qu’avait signifié la ville de Paris pour l’Europe, mais il avait trouvé aussi une forme de penser la ville au-delà de ses cadres géographiques et politiques. La notion de capital culturelle, tel qu’on la trouve formulée par Pierre Bourdieu, et compte tenu des travails où Chripstophe Charle l’a fait se projeter sur le cadre urbain, c’est un importante apport afin d’étudier les rapports entre les différentes villes européennes.Paris a été, depuis le XVIIème siècle, une exceptionnalité urbaine, politique, culturelle ; les grandes capitales de l’Europe ont eu la sensation que leur propre capitalité n’était pas de la même façon que celle de la capitale de la France. Par contre, Barcelone, n’étant pas capitale d’État, a pourtant réussi à devenir une grande ville sur le plan économique et culturel, notamment depuis la fin de siècle. À ce moment-la, Barcelone va entraver avec Paris une relation constitutive : model citoyenne, artistique, littéraire, politique, prisme pour développer son européisme, miroir de son projet moderne.Sur la carte des capitales culturelles européennes, Barcelone et Paris montrent distances et affinités, dépendances et ruptures, des périodes de rapprochement et moments d’indifférence relative ; mais l’intense relation intellectuel et littéraire que ces villes ont eu a défini longtemps une sorte de liaison spécifique –sans comparaison avec d’autres villes n’étant pas capital d’État– qui peut illuminer aussi bien d’autres situations d’échanges entre des cultures européennes. 

Conditions d’exceptionnalité. Barcelone et Paris sont, elles, dues exceptionnalités dans l’Europe moderne et contemporaine. Paris, centre de la définition d’Universalité pendant des siècles, c’est toujours capital d’un model d’État que, aujourd’hui, cherche des nouveaux horizons avec le chantier du Grand Paris en cours. Quant à Barcelone, sans être capital d’État, s’est confirmé pendant les dernières années comme une des plus importants villes à l’âge de la globalisation, et à ce moment elle s’est proposé en capital d’un probable nouveau État dans l’Europe, aussi que pole d’une puissante Euro-région transfrontalière. Deux grandes villes qu’il faut comparer dans le cadre des capitales culturelles européennes, on n’hésite pas que les rapports entre Barcelone et Paris seront très déterminants de la forme qu’aura l’Europe de notre immédiat avenir. Connaître comment s’ont déroulé ces rapports sur le plan culturel dans le passé peut bien aider au établissement d’unes bases solides pour cette nouvelle époque.

Plus d'Info: https://stel.ub.edu/espaigaredefrance/ca/simposi-barcelona-paris-2015